«Quasi muts»

Parlar, escriure, llegir ens humanitza i ens singularitza. Ens recolzem en les paraules per construir pensaments complexos, per crear i expressar bellesa, per compartir el coneixement. De la importància dels mots, ens parla la Bíblia des de l’origen, quan trobem al Gènesi: «Déu digué: ‘Que hi hagi llum’. I hi hagué llum. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu anomenà la llum dia, i les tenebres, nit». I, ja al Nou Testament, l’Evangeli segons sant Joan s’inicia així: «Al començament existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu». Aquests fragments reflecteixen la consciència del poder transformador del llenguatge. Amb paraules els parlaments estableixen lleis o els jutges, sentències. I ara que constatem amb fascinació i inquietud el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial Generativa, ens adonem que el factor clau per assimilar les capacitats de les tecnologies a les de la nostra ment és precisament que les màquines articulin un llenguatge basat en el nostre i construeixin textos complexos. La poesia tensa la paraula perquè, més enllà de la informació que conté, esdevingui una flama que il·lumini l’experiència humana. Per això sovint els grans poetes fan de la paraula l’eix de la pròpia obra. És el cas de Josep M. Sala-Valldaura, poeta i professor de literatura, que acaba de publicar l’assaig La serp i la poma: al voltant del llenguatge poètic i el poemari Quasi muts, amb un títol que ens confronta amb les limitacions del llenguatge. Hi anota: «Cap mot iguala els colors del pigot verd». Josep Maria Sala-Valldaura, que és un home savi, estima la paraula («Els poemes són ales o pous») i escriu sense èmfasi, amb la humilitat del qui comprèn que, tot i l’impuls que sentim d’endreçar el món, la natura ens precedeix, ens incorpora i ens sobreviu. Ens ho transmet commogut a poemes com Partitura ignorada o La merla. Ho percebem també a Matèria fosca: «Invisible,/ el plasma de la matèria fosca/ distorsiona i doblega la llum». Sí, encara que visquem capbussats en les nostres preocupacions quotidianes i els nostres anhels, som efímers i minúsculs davant de la immensitat d’un univers que amb prou feines si arribem a intuir i a descriure. La llengua amb què ens comuniquem, el català, ve de l’evolució d’una altra llengua, el llatí, i s’ha nodrit d’aportacions d’altres llengües. A més, el català no és una realitat fixa, estable. I acabem abandonant les paraules que corresponen a realitats que han desaparegut. Josep Maria Sala-Valldaura escriu: «Les paraules caigudes s’enfanguen al toll del silenci» o «En els estimballs del temps moren tot de paraules». I és que els escriptors tracten amb cura les paraules, les defensen, les reivindiquen, els assignen nous significats,... Com ens recorda Josep Maria Sala-Valldaura, «Les paraules amaguen/ un sotabosc humit», «Diuen enllà del dir» i amb «els fils trencadissos de les paraules» desentenebrem el món. 

Subscriu-te per seguir llegint