L’astut, el tossut i el barbut

L’astut Artur Mas, el tossut Carles Puigdemont i el barbut Pere Aragonès són els presidents de la Generalitat de Catalunya dels darrers catorze anys (2014-2024). S’ha obviat a propòsit l’estult Quim Torra, president des del 17 de maig de 2018 fins al 28 de setembre de 2020, que va abandonar la Generalitat per no retirar una pancarta del balcó de la plaça de Sant Jaume. Va imitar Esaú, que va vendre la primogenitura per un plat de llenties.

Doncs bé, fa pocs dies va reconèixer que «tots els que hem tingut responsabilitats en el camí cap a la independència, hem de demanar disculpes». I ho diu a aquestes alçades!

Artur Mas va ser un dels impulsors inicials del procés independentista. En el discurs d’investidura del 20 de desembre de 2010, reivindicà un pacte fiscal inspirat en el concert econòmic i reclamà el dret a decidir. Més endavant va convocar una consulta sobre la independència el 9 de novembre de 2014. En les eleccions del 27 de setembre de 2015, anunciades com a plebiscitàries, no va aconseguir la majoria absoluta. Tot i així, va anunciar que era una victòria per assenyalar que «havien obtingut el mandat explícit per tirar endavant el procés d’independència». La CUP va vetar-lo i l’espavilat es veié obligat a fer un pas al costat per cedir a Carles Puigdemont la presidència de la Generalitat. Vet aquí com es va consumar la fi d’un cagaelàstics, que d’astut en tenia ben poc.

Recentment, advertia en una entrevista que: «El projecte independentista avui no té les condicions per a tirar endavant». Per fi, Artur Mas tocava de peus a terra.

Aquesta constatació no és aplicable a Carles Puigdemont, que segueix amb la tossuderia de la bandera de la independència, però s’abona a l’autonomisme amb pactes estrambòtics com penalitzar les empreses que van marxar o el control de la immigració. És un corcó que farà passar-les magres al govern de Madrid i posarà en perill la legislatura.

És l’actuació d’un narcisista estarrufat a qui l’aritmètica parlamentària li ha concedit poder per boicotejar tot allò que consideri contrari al seu interès personal i a un ideari cada dia més xenòfob. Puigdemont exerceix el lideratge a toc de corneta que amaga una mediocritat intel·lectual espaterrant.

Per últim, el barbut Pere Aragonès surt a diari amb la reivindicació d’un referèndum pactat i un nou model de finançament. Això, però, és pura xerrameca. Per contra, la seva gestió, amb una mínima representació parlamentària, s’ha limitat a deixar que s’acumulin els problemes.

De fet, ja fa temps que ERC va arraconar el procés i va apostar per un pragmatisme barroer.

Amb tot, cap d’aquesta colla de sapastres s’ha penedit del seu aventurisme fanàtic.

I, probablement, la història no els absoldrà.

Subscriu-te per seguir llegint