Subsidi d’atur: després de la tempesta, arribarà la calma?

Reconec que aquest és un article que no hagués volgut escriure. Hi ha tres motius. En primer lloc, un de purament egoista. Dedico molt de temps a l’estudi i l’anàlisi de la normativa, i atès que gran part de les normes amb contingut laboral han adoptat la forma jurídica del Reials decrets llei, aquests han merescut la meva atenció. El RDL 7/2013, el títol del qual simplifico ara amb «regulació del subsidi per desocupació», va ser sens dubte un d’ells i així ha quedat plasmat en algun article al meu blog.

En segon lloc, un de caràcter polític. Encara que sigui per motius molt diferents, si hem de fer cas a les justificacions de cadascuna de les tres forces polítiques a la sessió plenària del Congrés (celebrada al Senat) dimecres passat, comprovar que la derogació de l’esmentat RDL reuneix al grup dels que van votar en contra de la convalidació el PP, VOX, UPN i Podemos, em costa molt de pair, ateses les amplíssimes diferències ideològiques existents, almenys entre les tres primeres i la quarta, ja que no vaig arribar a pensar en cap moment, i vegin que em vaig equivocar completament, que això seria possible en la votació del text.

I, en tercer lloc, un de relatiu al fons o contingut de la norma, sempre, repeteixo, pel que fa a la regulació del subsidi per desocupació. Com tota norma que requereix un llarg procés d’elaboració hi ha diferents fases que passen per amplis desacords, primerament, que a poc a poc s’han d’anar suprimint per arribar a un text que, sense ser el desitjat per cap de les parts que hi han participat en el debat polític previ, pugui ser votat per les forces polítiques que donen suport al govern. La reflexió és òbvia que fa referència al cas espanyol, però és perfectament extrapolable a qualsevol realitat política on la inexistència de majories absolutes al Parlament obliga a la recerca d’acords per assolir els objectius perseguits.

Aquests desacords van ser públics, i no negats per cap de les parts afectades, entre el Ministeri d’Economia i Competitivitat, d’una banda, i el de Treball i Economia Social, de l’altra. Després de diverses setmanes de discussions, es va arribar a un acord que estic convençut que no satisfeia totalment cadascun però que era el resultat de la recerca d’un necessari acord al si d’un govern de coalició.

Després, van aparèixer públicament les discrepàncies manifestades per Podemos sobre un apartat concret del RDL, el dedicat al subsidi per desocupació per a majors de 52 anys i els canvis que hi ha hagut en la regulació anterior respecte a les bases de cotització, en concret la reducció progressiva des del 125 % actual, gradualment, per arribar al 100% el 2028.

No és un article periodístic el lloc adequat per endinsar-se en el debat d’aquesta mesura, la modificació del qual va sol·licitar Podemos per votar afirmativament la convalidació del RDL, encara que sí que ho és perquè manifesti que la norma en conjunt era un avenç molt important per a la protecció de les persones aturades, i que hagués estat convenient, després de la crítica, sol·licitar la tramitació parlamentària com a projecte de llei per intentar arribar a un acord que, sense satisfer completament les dues parts, sí que en permetés la definitiva aprovació com a llei.

Finalment, el RDL va ser derogat, i dimecres 10 d’abril va ser un dia que passarà a la història com aquell en què les persones aturades més necessitades de protecció no van rebre l’atenció, i protecció adequada, per part d’un grup important dels diputats i diputades.

I ara, què? Doncs toca «posar-se a la feina», «embrutar-se les mans», o «posar-se novament mans a l’obra», escullin la frase que més els agradi, i asseure’s per part del govern amb les forces socials per intentar buscar acords que mantinguin allò essencial, i molt bo, del RDL, i per descomptat acostar posicions, mai completament, en aquells temes en què hi ha desacord. I tocarà, en el terreny polític, intentar evitar els egos i els personalismes, i molt més també els odis personals que porten més d’una vegada a prendre decisions motivades per picabaralles d’aquest tipus que no pas per l’interès de les persones a qui va dirigida la norma.

Hi ha temps per aconseguir aquest objectiu, ja que el text derogat tenia prevista la seva entrada en vigor el mes de juny, i crec que seria bo que es presentés un projecte de llei que, tramitant-se per procediment d’urgència, permetés la seva entrada en vigor com més aviat millor possible... si és aprovat. Perquè això sigui possible, a més d’un acord amb organitzacions sindicals i empresarials (amb les primeres ho veig molt factible, no així amb les segones,) caldria l’acord entre les forces polítiques que, almenys teòricament, donen suport a l’actual govern. No ajuda gens a la recerca d’aquest acord qui ja manifesta d’entrada que només votarien afirmativament si es recull íntegrament la seva proposta de modificació.

Repeteixo, per finalitzar: no m’ha agradat, ni socialment ni políticament, escriure aquest article.

Ah! Me n’oblidava. Si hagués estat diputat, hauria votat SÍ a la convalidació del RDL (per si encara quedava algun dubte).

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint