No és un insult, és una definició

Crec que va ser l’any 1927, a l’estrena d’una obra de teatre a Madrid, un comissari li recriminava a Valle-Inclán haver insultat a un agent de la autoritat dient-li «animal», el que va ser fulminantment replicat pel gran autor i crític amb un «no és un insult, és una definició».

Aquesta rèplica l’hem viscut força vegades més, sobretot dins l’àmbit polític, últimament amb més virulència i cert sarcasme («me gusta la fruta») amb la intenció de desqualificar a l’adversari, jugant de vegades hàbilment amb el lèxic i d’altres simplement sent intencionadament maleducats i grollers. I és que sovint el mot, acompanyat d’una dosi de menyspreu i agressivitat, juntament amb el gest i la mirada, acaba convertint-se en un insult. Potser un exemple seria quan es titlla a l’adversari polític de «fatxa».

Com deia un periodista fa ja uns quants anys, utilitzar un vocable com a insult, o simplement com a despectiu, és un risc de conseqüències imprevisibles. La llengua és el vehicle del pensament i el seu ús exigeix pau i calma. Correcció i moderació, juntament amb la sensatesa. Sembla clar que amb el pas dels anys no li han fet gaire cas, ja que la crispació ha anat en augment i l’insult ha superat a la definició. Però l’insult tindria empara sota el paraigua de la llibertat d’expressió? On són els límits?

La despenalització l’any 2015 del delicte d’injúries lleus ha provocat certa proliferació del fenomen de l’insult, sobretot a les xarxes socials i internet, amb una sensació de certa impunitat, i fins i tot amb alguna resolució assumint que és el que hi ha ara o que no n’hi havia per tant. Això ha estat objecte d’anàlisi per una recent sentència del Tribunal Suprem, dins l’ordre civil, que en definitiva analitza si realment «tot s’hi val». Només les injúries greus, és a dir, les que per la seva naturalesa, efectes i circumstàncies, siguin enteses en el concepte públic com a greus, podran ser perseguides per la via penal. Per la resta haurem d’anar a la via civil, aplicant la normativa de protecció del dret a l’honor.

La Jurisprudència ha estat perfilant aquesta línia tan fina entre la pugna entre el dret a l’honor i el dret a la llibertat d’expressió, per així poder fixar els límits, ja que és evident –o almenys ho hauria de ser– que no podem fer valer el nostre dret a la llibertat d’expressió per fer valer expressions que siguin formalment injurioses, absolutament vexatòries, o clarament ofensives. Aquests límits vindrien determinats segons la Jurisprudència en: a) la innecessarietat de les expressions insultants; b) en l’anàlisi formal de les expressions proferides per analitzar si són injurioses; i c) valorar no tant la intenció de qui emet les expressions sinó en valorar l’expressió pròpiament dita.

En aquest sentit, el Tribunal Suprem, recollint el dret a la llibertat d’expressió i el dret a opinar lliurement i sense interferència plasmat a la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, ja ha assenyalat que aquest dret fonamental no és absolut i il·limitat, sinó que té, com la resta de drets fonamentals, uns límits. La difusió i provocació d’un missatge violent no és llibertat d’expressió. El discurs de l’odi no és llibertat d’expressió. L’enaltiment del terrorisme no és llibertat d’expressió.

En definitiva, la llibertat d’expressió no empara un hipotètic dret a l’insult. Aquest pot donar lloc a una responsabilitat penal (en els casos de delicte d’odi o enaltiment del terrorisme i injúries greus) i a una responsabilitat civil (en el cas de les injúries lleus). Per exercir el dret a la llibertat d’expressió no cal insultar, i és aquesta càrrega ofensiva innecessària la que determina que es pugui incórrer en responsabilitat.

Tothom faria bé de rebaixar una mica el to, sobretot quan fem servir les xarxes socials, on sembla que es pot actuar impunement. És una responsabilitat de tothom, més encara dels que tenen responsabilitats polítiques i dels que apareixen més en els mitjans de tot tipus, ja que no podem oblidar que el dret a la llibertat d’expressió es fonamenta precisament en la dignitat de la persona, i aquesta és fonament a la vegada de l’ordre polític i la pau social. Així que relaxació, i per la resta, fem un Txots!

Subscriu-te per seguir llegint