Periodisme d’investigació

Fa anys que del periodisme de dossiers se’n diu periodisme d’investigació i les notícies, certes o falses, que es divulguen per aquest mètode acostumen a ocasionar força rebombori i ajuden a vendre exemplars o a augmentar l’audiència del mitjà que les publica. Sovint aquestes informacions requereixen que qui les rep dipositi certa confiança en la font que les hi ha facilitat i que se les faci seves per intentar desentrellar la veritat d’allò que es movia en el més absolut secretisme.

Recorden el cas Kitchen, el del 3%, la conversa de la Camarga, el compte corrent fals de Xavier Trias, el també finançament fals de Podem o el cas de Demetrio Madrid, que era president de Castella-Lleó i que va dimitir per una acusació de la qual després va ser-ne absolt?

El món del periodisme ha confós la investigació amb la publicació interessada d’informacions que convenientment redactades i editades semblen que són obra d’hores de treball per part de periodistes que han baixat a les clavegueres jugant-se el físic per tal que la veritat resplendeixi. En moltes ocasions la majoria de dossiers arriben a les taules de les redaccions i si el receptor les veu creïbles en proposa la publicació. També és cert que hi ha dossiers que no passen de la primera taula perquè el seu contingut no es considera fiable.

Però per què algunes d’aquestes notícies dites d’investigació tenen ressò en alguns mitjans mentre que d’altres les silencien? Ara mateix podem comprovar que tot el que s’està publicant sobre l’anomenada Operació Catalunya té un gran ressò en els mitjans d’aquí i, en canvi, la majoria de mitjans de Madrid no en diuen res, com si no existís. Molt diferent, per exemple, del que va passar amb la nota de la UDEF que afirmava que Xavier Trias tenia un compte amagat a Suïssa i que el diari El Mundo en va fer una gran informació, naturalment «fruit de la investigació periodística».

Recordo que quan aquest diari va presentar la seva edició a Catalunya el 1995 el qui aleshores n’era el director, Pedro J. Ramírez, va fer un discurs en què semblava dir-nos als periodistes que érem a l’acte que venien amb la voluntat de remoure la comunicació a la societat catalana, que recordem-ho en aquell moment es parlava de l’oasi català en contraposició als escàndols que hi havia hagut a altres llocs de l’Estat, i que el periodisme agressiu que havia fet créixer la difusió d’El Mundo s’imposaria també a Catalunya. Posteriorment, en l’acte de commemoració del cinquè aniversari, el mateix Pedro J. Ramírez va reconèixer que a Catalunya no els havien sortit les coses tal com esperaven.

Sobre el periodisme d’investigació, per exemple, cal preguntar-se com és que de cop i volta han aparegut els documents que poden demostrar que l’Operació Catalunya va existir i que no va ser fruit a la imaginació dels independentistes que es van veure afectats per persecucions i per informacions falses. Ha convingut a algú que ara tot això es fes públic? Serveix per distreure l’atenció d’altres coses? Tot això sense treure mèrits als periodistes que hi estan treballant i que estan fent molta feina.

Que hi hagi dossiers o filtracions publicats per determinats mitjans o silenciats per d’altres es deu al fet que la percepció ha guanyat espai a la veritat i confirma allò que deia Flaubert «que no hi ha veritat, només percepció» i que va ratificar Einstein quan va afirmar que «els fets són els fets, però la realitat és la percepció».

Estaria bé que els mitjans advertissin als seus usuaris quan un document, una filtració o una informació contrastada és fruit de la investigació o quan els ha arribat amb un dossier, amb la còpia d’una agenda o la fonoteca d’algun expolicia a través d’una gola profunda que té interessos en que allò es publiqui, perquè hi ha massa Watergate sense la investigació corresponent.

Subscriu-te per seguir llegint