Cròniques de Trístia

El nom de Trístia ens remet a l’obra escrita amb aquest títol pel poeta Ovidi durant el seu exili a Tomis, quan hi va ser desterrat per l’emperador August. Però al llibre de Quim Curbet Cròniques de Trístia l’autor hi amaga el nom de la Girona sota el franquisme. No hi ha un desplaçament geogràfic, sinó el retrat d’una època identificada per la grisor asfixiant de la dictadura. En aquest volum, Quim Curbet hi construeix un mosaic de relats amb personatges que s’encreuen i contribueixen a aportar una imatge representativa d’aquell temps.

Nascut l’any 1959, entrellaça en els seus textos els records personals amb les seves lectures i amb els testimonis orals de la postguerra. Curbet escriu a Cròniques de Trístia: «Recordar probablement és la tasca més feixuga de l’ésser humà, no tothom en sap, no tothom pot, no tothom vol recordar». Editor, escriptor i fotògraf, Curbet introdueix cada un dels relats amb una il·lustració seva que ens ajuda a situar-nos-hi. A cavall entre la realitat i la imaginació, Quim Curbet ens ofereix unes Cròniques de Trístia escrites amb un estil convincent i una prosa de qualitat, que transmet amb precisió el pensament que les il·lumina.

Amb el seu característic sentit de la ironia, aconsegueix acostar-nos d’una manera vívida i amena perfils representatius de l’època, des de sacerdots a funcionaris, en un fris on queden reflectits comportaments característics i valors dominants. El llibre s’inicia amb l’episodi de l’afusellament el 15 de març de 1939 del periodista i escriptor Carles Rahola, un home profundament civilitzat assassinat, com tants durant la guerra i la postguerra, d’una manera arbitrària.

Però tot seguit va endinsant-se en figures anònimes que, amb traços intensos, en mans de Quim Curbet, aconsegueixen densitat humana. Des de les peripècies d’un nen apassionat del futbol que acaba convertit en un heroi efímer a un mecànic que recupera després de la guerra la seva moto que s’havia endut un militar per fugir o l’anomenada de les patates amb suc de la fonda de dues vídues. Hi desfilen monges i prostitutes, un fabricant de globus terraqüis, un mossèn que dispara a la tempesta, un que s’amaga en una cabana per por de represàlies franquistes, una nena que vol dur tant sí com no la seva carta als Reis de l’Orient, un gat negre que en diuen Ròmul,... Quim Curbet hi aconsegueix, per la ràpida successió d’esdeveniments i amb un fi humor negre, atrapar la nostra atenció.

Ens trobem davant de la caiguda d’una campana per l’acció dels corcs en la biga que la sostenia, l’explosió d’una bomba mig soterrada, una inundació per un aiguat de tardor, l’arribada i la instal·lació dels primers telèfons o els incidents provocats pels problemes digestius d’un ruc durant una representació de la Passió. L’ambientació de les històries és del tot reeixida i hi reconeixem objectes singulars conservats al tresor de la catedral o l’escultura de l’àngel que en presideix el campanar.

Subscriu-te per seguir llegint