Tot està en perill

Tot està en perill: es diria que aquest és el lema principal de la vida moderna. No només ara, és clar; aquesta por ve de lluny, almenys des que el nacionalisme va començar a incidir en les emocions públiques amb la càrrega explosiva d’una catàstrofe identitària (prenc aquesta idea d’un article de l’historiador català Joan Esculies publicat a La Vanguardia, que alhora la recull del vell savi hongarès István Bibó). Esculies l’aplica al pujolisme com a exponent d’un nacionalisme angoixat que deriva de l’ansietat davant d’una teòrica desaparició de la identitat nacional; però a mi m’interessa més pensar-la com un signe epocal deslligat de qualsevol ideologia.

En efecte, la idea que tot estigui en perill potser reflecteixi un component característic del nostre temps. La nostra forma de vida, per exemple, subjecta a infinitat de canvis accelerats o la precarietat de l’ocupació -fins i tot en aquells segments més privilegiats-, que es mesura en termes de reconversió. Un sociòleg de culte com Zygmunt Bauman s’ha referit a la condició líquida de les societats modernes per emmarcar les profundes transformacions a què assistim. I la mutació lògicament genera temor, perquè sorgeixen perdedors alhora que uns quants guanyadors. El risc de pobresa avui dia no és fútil, mancant un suport patrimonial important o un compte d’estalvis saludable. El salt de la classe mitjana a la precarietat es pot consumar d’aquí a uns quants mesos, sense una generosa xarxa de seguretat de l’Estat.

Però hi ha moltes altres pors que afligeixen la nostra imaginació: l’apocalipsi climàtic, per exemple, tot i que un miler llarg de científics hagi signat un manifest negant-ne la realitat. Després de l’experiència totalitària del coronavirus, les pandèmies són un altre exponent d’un estat d’ansietat global. Podem continuar: tenim les identitats en perill, les identitats noves i les identitats velles. Tot i que les xifres ens parlen d’una millora constant en les nostres condicions de vida (ja les mesurem en termes d’alfabetització, longevitat, renda per càpita, reconeixement de drets democràtics, etc.), la veritat és que l’angoixa s’ha traduït en una contínua victimització (i, alhora, en l’aparició d’esquerdes ideològiques de vegades insalvables, que anomenem «guerres culturals»).

Es troba tot realment en perill? Sí i no, em temo. Per descomptat que els canvis accelerats continuaran succeint. El món d’ahir -com va titular Stefan Zweig el seu famós llibre de memòries- pertany en efecte al passat. L’explotació populista de les pors socials anirà sens dubte a més, pel fons de debò que reflecteixen i per la seva efectivitat electoral. Al seu costat, la pèrdua de matisos condueix a una lectura cada cop més empobrida de la realitat i, per tant, també dels seus aspectes favorables, que existeixen i en abundància. Perquè, així com tot està en risc, quantes vegades no exagerem el que hi ha de veritablement perillós, precisament per crear un clima emocional determinat? Que tot estigui en perill ens situa en un entorn d’estrès tòxic, cosa que mai no pot ser bona. Per tant, mentre naveguem per aquesta era d’incertesa, és crucial recordar que no tot és un precipici imminent. Però això exigeix que ens atrevim a mirar més enllà de la por.

Subscriu-te per seguir llegint