Debat sobre l’Estatut del treball del segle XXI

De tant parlar sobre el nou Estatut del treball del segle XXI, ens podem oblidar de l’existència d’un marc jurídic legal regulador de les relacions de treball, que, amb totes les imperfeccions que pugui tenir, conté un conjunt de drets i garanties que convé preservar.

Com que un article com aquest no és lloc per esplaiar-se, només cal esmentar-ne dos: la regulació de la protecció dels drets fonamentals i llibertats públiques recollida en els arts. 177 a 184 de la Llei reguladora de la jurisdicció social, que ha estat després traslladada a altres ordres jurisdiccionals, i molt especialment la prova dels indicis raonables per passar la càrrega de la prova a la part demandada; la regulació del permisos de paternitat, en el marc de l’ampliació dels drets de conciliació i corresponsabilitat, una cosa impensable fa no tants anys i que ara sembla completament normal la seva existència (per això, afegeixo, convé explicar què passava amb anterioritat)

Cal modificar tot allò que calgui, tant per prestar atenció a les crítiques formulades des d’òrgans jurisdiccionals internacionals, i l’exemple del Tribunal de Justícia de la Unió Europea és paradigmàtic sobre això amb les sentències dictades sobre diverses qüestions prejudicials plantejades per jutjats i tribunals laborals (en alguna ocasió els contenciós administratiu) espanyols, sense oblidar que també hem d’estar atents a la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans. I, per descomptat, tota nova regulació ha d’acudir a la jurisprudència del Tribunal Constitucional en la seva defensa, encara que en algunes ocasions hagi estat molt feble al meu parer, dels drets i les llibertats fonamentals recollits en el títol I de la nostra Constitució.

Ha de millorar la regulació en tot allò que, sigui simplement pel pas del temps, ja per la diversificació del món del treball, pels canvis socials, ja per l’impacte de la tecnologia, sigui necessari.

Per posar algun exemple significatiu, tenim una Llei Orgànica de Llibertat Sindical datada de 1985, que si bé ha estat interpretada, i no sempre, pels jutjats i tribunals per adaptar-la als canvis operats en les relacions de treball i a les possibilitats ofertes pel canvi tecnològic per permetre una implicació més gran de les persones treballadors i dels seus representants unitaris i sindicals en el funcionament de l’empresa, necessita alguna cosa més, molt més, que un mer retoc.

O què cal dir de les noves realitats empresarials, resultants de processos econòmics i organitzatius que tenen relació tant amb la descentralització productiva com amb el desig d’externalitzar al màxim responsabilitats, sense oblidar que l’activitat productiva a escala internacional ha deixat al descobert, si és que en alguna ocasió hagués estat realment oculta, la importància de garantir el compliment de les normes laborals, en aquest cas tant les internacionals com les nacionals, en tot el procés productiu als diferents centres de treball ubicats a diversos territoris.

Per mantenir, modificar o millorar, cal parar atenció detingudament, i amb una calma que certament no és la que ha tingut el nostre canviant marc normatiu en la dècada passada i en els anys que portem de la present, quan la fórmula jurídica del Reial decret - Llei ha estat sobre la qual s’han basat les reformes, a quina és la nostra realitat legal, i també convencional vigent. No és tasca d’un dia ni d’una setmana, i per això crec que la comissió de persones expertes, tant de temps anunciada des del Ministeri de Treball i Seguretat Social i que s’hauria de crear el més aviat possible, s’haurà d’armar de paciència per fer, permetin-me l’expressió acadèmica, «un repàs ampli» de la regulació existent, i de com ha estat interpretada pels jutjats i tribunals, assenyaladament pel Tribunal Suprem i el TC, abans de decidir quines modificacions i millorar cal introduir.

Efectuada aquesta tasca, i sens dubte el suport dels molt qualificats serveis tècnics del MITES serà necessària del tot punt, és quan arribarà el moment de decidir, o més correctament seria dir proposar, què cal modificar, què cal millorar, i per suposat, com a corol·lari de tot això, quina nova regulació si escau cal introduir. S’hauria de tractar d’una proposta tècnica, adreçada al govern i als agents socials, primerament, per anar després a la tramitació parlamentària, que tingui vocació de permanència en el temps, com l’ha tingut, repeteixo que amb tots els defectes i imperfeccions que pugui tenir i amb les moltes i diverses modificacions operades des de la seva aprovació, el text originari de la Llei de l’Estatut dels treballadors de 1980. No és una norma que es pugui pensar únicament en termes de «rendibilitat» del govern que pogués aprovar-la, sinó que ha de servir per regular de forma estable unes relacions laborals que, tot i haver canviat sensiblement respecte a les que existien l’any d’aprovació de la LET, se segueixen caracteritzant per allò que sempre ha definit el nostre Dret del Treball, la situació de desigualtat en el marc de la relació contractual assalariada entre el subjecte que presta el servei, la persona treballadora, i qui el rep, el subjecte ocupador.