El pres 6448, que mai va ser, i els 635 dies de la seva mort

Enric Marco ha tornat a ocupar minuts de ràdio i pàgines de diari. Sense gaire ressò i després d’anys de restar en l’oblit absolut, l’impostor -com el va batejar Javier Cercas- ha tornat a l’actualitat perquè tots sapiguem que està mort, que va morir fa quasi dos anys en el més absolut dels silencis. És fàcil interpretar que aquest silenci, sobretot pel que es va conèixer de la seva vida el 2005, és el que ell volia o el que la seva família va entendre que volia. La història de Marco és d’aquelles que ens agraden als periodistes perquè són les que copsen l’interès dels ciutadans fàcilment. Primer perquè tots ens vam creure la seva mentida, i aquesta era tan espectacular, tan viva, tan novel·lesca, que tots volíem que fos real. I segon, perquè quan es va descobrir la treballada invenció, vam trobar un personatge a qui llençar els dards de la nostra indignació.

Per a qui no ho recordi, Enric Marco era l’home que va recórrer Espanya i part d’Europa explicant les vivències en un camp de concentració nazi. Assegurava ser un supervivent de l’holocaust i entre tots els vam convertir en un heroi; en un personatge necessari per entendre l’horror que va significar tota aquella absoluta bogeria. Explicava el relat (inventat) allà on el convidaven (escoles, teatres, auditoris, mitjans de comunicació i fins i tot al Congrés dels diputats) fins que el 2005 l’historiador Benito Bermejo el va desemmascarar i ell i la seva història es van desfer com un terròs de sucre.

El periodista Albert Om és qui ha sabut treure rendiment de la notícia 635 dies després que es produís quan va recuperar el llibre de Cercas sobre Marco i es va preguntar si el suposat pres 6448 del camp de concentració de Flossenbürg era viu. La primera i més fàcil consulta que fem tots quan tenim un dubte, recórrer a la Viquipèdia, li va dir que havia mort, però no s’ho va creure perquè no va trobar quasi cap altra referència a Internet. En una senzilla recerca, la dada només es localitza en una publicació del sindicat CGT, Rojo y Negro, on Rafael Cid explica que es decés es va produir el 22 de maig de 2022. Cid, tot i que va confirmar a Om que Marco era mort, no li va donar cap detall d’on ho havia tret o qui li havia dit i les sospites del periodista van anar en augment. També hi ha alguna referència indirecta a la mort de Marco en un parell de publicacions més, però cap d’elles incideix en el decés, si no que es diu de passada, com si ja fos una notícia coneguda.

Om va publicar l’obituari al diari Ara i l’endemà va explicar tot el procés d’investigació a la seva secció d’El matí de Catalunya Ràdio, on va aconseguir que m’hi enganxés fins al final, quan va descobrir que en realitat l’impostor era mort. Tots els contertulians que compartien antena amb ell estaven convençuts que Marco era mort quan va plantejar el dubte. Tots van creure que era viu quan va explicar la recerca que havia fet i la manca de notícies al respecte, i tots van haver de canviar d’opinió de nou quan el periodista va explicar que una filla, finalment, li havia confirmat la mort del seu pare.

Per a tots era inconcebible que la mort d’un personatge que havia aixecat tanta polseguera no s’hagués publicat en cap mitjà de comunicació; que ningú hagués fet una àmplia necrològica de Marco explicant la veritat que es va inventar i la veritat real; que no es recordés l’aixecament i la caiguda d’un personatge que mai va entendre que aquells que li havien donat credibilitat el llencessin a l’oblit. Mai va admetre la mentida i la indignació es va convertir en venjança el dia que va morir. El silenci on es va haver de refugiar quan es va descobrir l’engany ens l’ha tornat amb la seva mort. Una venjança que ha durat 635 dies.

Subscriu-te per seguir llegint