Un país, moltes sequeres

Creixen els efectes de l’actual sequera. Les pluges de les últimes borrasques són petites gotes en un oceà dessecat. La sequera és un risc silenciós però constant. En l’actual conjuntura veiem ploure un o dos dies i pensem que tot està solucionat. Però els dies secs es van acumulant, les reserves s’esgoten mentre les demandes d’aigua són constants. Passa, a més, que en actual context de canvi climàtic -que hi ha qui nega per desconeixement- allò cíclic acusa cada vegada més les alteracions d’aquest procés imparable que ja altera la circulació atmosfèrica a la nostra península Ibèrica. A Espanya la sequera és un tret destacat de les seves varietats climàtiques. Però estan apareixent amb una freqüència i intensitat major, perquè la cèl·lula de Hadley s’eixampla cap al pol nord i l’Anticicló de les Açores guanya posicions sobre les nostres latituds. 

Espanya no té una única sequera meteorològica. Es poden distingir, almenys, fins a cinc tipus de sequera, incloses les que pateix l’arxipèlag canari especialment a les seves illes orientals. Fins i tot el litoral cantàbric, tan regularment plujós, té la seva pròpia modalitat que ja va manifestar els seus efectes al 1989-90 amb talls d’aigua en el gran Bilbao. L’àrea del sud-est és la que les registra de forma més habitual. Catalunya té també la seva pròpia modalitat de sequera, que mostra en aquests últims anys tota la seva intensitat. Que plogui amb fluxos de l’Atlàntic genera sequera en la façana mediterrània; i viceversa. Encara que aquest últim escenari és molt menys habitual. Que plogui des del sud a penes deixa precipitació en el nord peninsular, i al revés. 

Cada tipus de sequera requereix un tractament diferent en la seva gestió i en la planificació dels recursos d’aigua per a garantir la seguretat hídrica en cada territori. Després hi ha els diferents nivells que pot aconseguir una seqüència de sequera. Aquesta s’inicia sempre com a fenomen atmosfèric -sequera meteorològica-, continua amb reducció de cabals i nivells en rius, aqüífers i embassaments -sequera hidrològica- i transcendeix a l’agricultura i ramaderia que veuen les seves produccions minvades -sequera agrària-. Per no parlar dels efectes ecològics de les sequeres, en les muntanyes i aiguamolls, en la proliferació de plagues, per citar-ne només alguns. Quan la sequera arriba a la ciutat i es requereixen disminucions o talls de cabal en l’aigua a l’aixeta s’arriba al màxim nivell. S’entra en el que es denomina «fase d’aclaparament», que depèn del fet que el cel vulgui tornar a ser generós en pluges, mentre han d’adoptar-se mesures d’urgència. Mesures que són sempre pedaços que manifesten l’abandó injustificable de la política cap als seus ciutadans, per no haver desenvolupat amb antelació les solucions possibles a una conjuntura atmosfèrica adversa. És el que es denomina «sequera institucional». La garantia del subministrament d’aigua a la ciutat i al camp és la primera tasca de tot bon governant que es preï. És una necessitat primària la desatenció de la qual genera mal econòmic, malestar social i sempre desafecció dels ciutadans cap a unes administracions -estatal, autonòmica, local- que no han estat capaços de planificar amb temps la solució a un moment de dificultat. 

«No és acceptable que a Espanya a penes es reutilitzi el 10% de tota l’aigua depurada»

També hi ha les possibles solucions a la sequera; una qüestió que, com a derivada de les diferents postures de la planificació de l’aigua a Espanya, està així mateix lamentablement polititzada. Transvasaments, dessalació, reutilització, explotació d’aqüífers, incorporació d’aigües pluvials, gestió de les demandes. El ventall de possibles mesures és ampli. Tradicionalment al nostre país la falta d’aigua en un territori s’ha solucionat amb l’aportació de nous recursos hídrics (aqüífers, transvasaments, dessalació). Amb plantejaments simples es relacionen els transvasaments amb les ideologies conservadores i la dessalació amb les progressistes. Però comprovem que en unes posicions i unes altres hi ha dissensions. L’una i l’altra són solucions d’oferta continuada d’aigua. És cert que en alguns casos és necessària aquesta aportació addicional perquè de manera natural a penes hi ha recursos disponibles en un territori i aquests s’han explotat fins a la seva extenuació. Les normatives europees i espanyoles han anat modificant aquestes postures poc respectuoses amb el medi natural. Es prefereix ara gestionar millor els recursos existents i incorporar aigua dins d’un esquema de l’economia circular (reutilització, incorporació de pluvials, eficiència en la gestió). No és permissible en el segle XXI que el camp no disposi de comptadors de despesa d’aigua o que en algunes ciutats es perdi més del 30% de l’aigua distribuïda per la xarxa. No és acceptable que a Espanya a penes es reutilitzi el 10% de tota l’aigua depurada i que no es millori el nivell de la depuració, fet al que ens obliga Europa. En l’actual context de canvi climàtic la ciutat es convertirà en un espai productor d’aigua per al camp. Serà necessari posar en marxa mesures de compensació tarifària entre la ciutat i el camp. 

Serà molt difícil, pràcticament impossible, desenvolupar nous transvasaments d’aigua, excepte els quals es produeixin dins d’una mateixa demarcació hidrogràfica i previ acord entre usuaris. La dessalació, vulguem-ho o no, anirà guanyant protagonisme en el mix hídric de moltes regions del litoral sud i est peninsular i, per descomptat, en els dos arxipèlags. Els esquemes de proveïment d’aigua basats en una única font -normalment rius o aqüífers- estan condemnats a passar-ho malament en la conjuntura climàtica. En definitiva, és necessari dur a terme una planificació i gestió de l’aigua al nostre país que sigui cada vegada menys dependent de la pluja, encara que soni estrany. Perquè aquestes pluges són ja més irregulars en quantitat i calendari. I ho seran més en el futur pròxim. Hem de dur a terme una planificació hidrològica que dissenyi, sempre que es pugui, sistemes amb fonts múltiples de proveïment per al camp i la ciutat. 

Un país, moltes sequeres. Per les seves causes, pels territoris afectats, pels efectes en les activitats econòmiques, per les solucions adoptades -o no-, i per les pròpies ideologies que interpreten aquest procés atmosfèric. Un fenomen que ha deixat de tenir una periodicitat fixa i la tindrà menys en el futur pròxim. Una conjuntura climàtica difícil l’arranjament de la qual només hauria de tenir un objectiu bàsic: el manteniment del benestar dels ciutadans i del bon estat d’un medi natural que hem transformat sense tenir en compte el caràcter limitant del recurs aigua. Ara paguem les conseqüències. Uns efectes agreujats per la falta de planificació hidrològica efectiva, valenta, moderna, adaptada a un context climàtic que serà cada vegada més hostil.