El gasoil agrícola

Aquests dies la problemàtica del món rural s’ha tornat a posar sobre la taula en diversos fronts. En un d’ells, aquest diari n’obria edició el passat dimecres 14 de febrer «Els agricultors gironins paguen el combustible més car de tot Catalunya» i crec que tenim prou dades a la mà per fer-ne un diagnòstic prou acurat.

Primer, la demarcació de Girona té un problema amb el preu dels combustibles en general. La distància a la refineria del camp de Tarragona o la posició de domini històrica de les estacions de servei a l’AP-7 expliquen parcialment perquè tenim un preu de la benzina i del gasoil superior a la mitjana de Catalunya. Però també una manca de competència en el sector explica una posició minoritària de les estacions de servei low cost. I això es tradueix en què és més barat posar gasoil a la ciutat de Barcelona que a la Jonquera.

En el cas del gasoil agrícola, aquest problema es magnifica. De les deu estacions de servei més barates de tot Catalunya, cap està a la demarcació de Girona. Però hi ha una dada que encara em crida més l’atenció: totes excepte una, són cooperatives agrícoles. És a dir, són les cooperatives agrícoles les que marquen el preu més baix del gasoil agrícola a tot Catalunya. O també ho podem veure per la banda de les estacions de servei més cares: vuit de les deu més cares de tot Catalunya es troben a la demarcació de Girona i cap d’elles és una cooperativa. I aquesta situació genera un impacte directe sobre l’economia gironina que en resta competitivitat: el sobrepreu que paguen els agricultors pel gasoil agrícola respecte la mitjana de Catalunya és d’uns 8,6 milions d’euros mentre que si prenem com a referència el preu de les terres de ponent, arriba fins als 17 milions d’euros, segons els meus càlculs.

Crec que això no és pura casualitat, si tenim en compte que les cooperatives busquen a través de la força col·lectiva un millor accés a recursos, millorar la rendibilitat individual mitjançant les economies d’escala, el control sobre la cadena rural així com també el desenvolupament de la seva àrea d’influència. Són en definitiva, un instrument per guanyar mida per poder competir en un mercat global.

Perquè en aquest cas la mida sí que importa, ja que els marges de beneficis de les explotacions agràries augmenten amb la mida, segons les dades que publica el Banc d’Espanya. I l’última dada, la que realment em preocupa: només el 8,8% del total de les cooperatives es troben a Girona, així com també cap de les deu primeres en facturació es troba a la nostra demarcació, segons l’informe de la Federació de Cambres Agràries de Catalunya.

Estem d’acord tots plegats que en aquesta crisi agrària les administracions en tenen bona part de culpa, però també ens hem de poder mirar el melic sobre què hem fet malament i què està al nostre abast per canviar-ho. I amb el que us he explicat, millorar la rendibilitat del camp gironí també està a l’abast dels qui s’hi dediquen.

Subscriu-te per seguir llegint