I si Xavi guanya un títol?

Anunciar un adeu en diferit pot provocar una desconnexió a la plantilla, la temuda deixadesa que ofega tot projecte. Fins i tot és susceptible de provocar la teva pròpia desconnexió. Apagar la llum abans de sortir. Per sort per als culers, ni jugadors ni entrenador han baixat els braços. La dimissió anunciada per al final de la temporada ha estat una espècie d’alliberament per a tots. Aquest era l’objectiu final que es buscava i que tant ha remarcat Xavi en les últimes setmanes. Els jugadors se senten més identificats amb l’entrenador que mai, li dediquen els gols i les victòries, senten que és la víctima i no el culpable de tot el que està succeint al club. És més, dona la sensació que se senten en deute amb ell, que li han fallat, que no han estat a l’altura. En els últims dies, diversos jugadors, amb De Jong al capdavant, han denunciat la publicació de notícies falses a la premsa de Barcelona sobre les seves intencions de futur i els emoluents que perceben. El vestuari se sent maltractat per la premsa. Xavi, també, com deixa clar cada vegada que parla. El seu gest sec, àrid, en les últimes compareixences contrasta amb el rialler de temps enrere. A més, se sent només al club. Laporta i Deco porten setmanes dirimint qui ha de ser l’entrenador la pròxima temporada… o el substitut d’emergència si l’equip queia definitivament. Els condicionants són tants que l’assumpte es complica en gran manera: que tingui ADN Barça, que hagi guanyat títols, que aguanti la pressió... I que entengui al President, que no és poc. Per descomptat, no resultarà fàcil trobar a algú de garanties. Si l’evolució de la temporada és la dels últims partits, amb una millora considerable en el joc de l’equip i, sobretot, en els resultats, la cosa es posarà encara més difícil per al pròxim inquilí de la banqueta. La Lliga està molt complicada amb un Reial Madrid que no afluixa, però no està perduda definitivament. Coses més estranyes s’han vist. I la Champions, la qual cosa més il·lusiona a l’afició, no és inassolible mentre se segueixi amb vida en la competició. Per molt que costi imaginar-ho ara mateix.

Xavi ho ha passat molt malament en els dos anys i mig que porta com a entrenador del Barcelona. Llegenda com a jugador, va ser rebut amb entusiasme per l’afició quan Laporta, reticent, li va donar els comandaments després de tirar Koeman. La gent veia en ell al representant de l’essència més pura del joc que va fer feliços a tots. Però els resultats i les crítiques de la premsa van acabar amb la seva paciència: no esperava tanta pressió sent qui és en la història del club. Necessitava expressar el seu malestar i profunda decepció a través d’una dimissió, tallar en sec perquè el cansament quedés clar. Però el balanç d’aquesta temporada caldrà fer-lo quan tot acabi. Segurament el seu adeu és definitiu, però si el Barça va a més i aconsegueix algun títol caldria intentar retenir-lo, fer-li reconsiderar la seva postura. Sona a quimera, però l’única manera d’aconseguir-ho seria recuperar l’estructura que el va fer feliç. És a dir, tornar a comptar amb gent de futbol, professionals amb trajectòria i coneixement amb els quals Xavi s’entén a la perfecció, com Mateu Alemany i Jordi Cruyff. Perfils oposats a Deco, que només ha posat obstacles en el camí. Paciència, estimat Laporta. A la vida gairebé res és definitiu.