Joan Tafalla escriu una introducció de 146 pàgines

Des de fa uns anys, el dia de la pau i la no-violència, sol anar a l’Espai 31, uns baixos situats en el carrer Anselm Clavé, que formen part de l’entorn cultural de la parròquia del Mercadal.

Allà, no falla, hi trobem als amics Llorenç Carreras i la Montse Valentí, uns mestres de referència recordats, entre moltes altres coses, per haver estat a l’equip directiu de l’Annexa.

En Carreras, un home a qui li encanta disfressar-se, una dèria que també tenia el malaguanyat Carles Vivó, sol caracteritzar-se aquesta diada de Mohandas Gandhi. He de reconèixer que el primer batlle democràtic postfranquista de Bescanó, aconsegueix semblar-s’hi força tot i que, he de dir també que, el líder hindú era molt més secall que en Llorenç, però bé, en Carreras interpreta magistralment el seu paper i deixa embadalits a tots els nois i noies, catalans dels orígens més diversos, que van al centre a fer els deures i a completar la formació que reben a l’escola.

En Carreras, els explica qui era Gandhi i que el fet que aquesta diada se celebri cada 30 de gener, és perquè coincideix amb la data que un radical hindú el va assassinar a Nova Delhi l’any 1948. Mentre tot això succeeix, els dirigents occidentals participen d’una manera o altra en dues guerres despietades que tenen lloc, una en el teatre europeu, Ucraïna i l’altra a l’Orient Mitjà, a l’anomenada franja de Gaza, una terra que, en els temps bíblics estava habitada pels filisteus, un poble de qui hom recorda dues històries de gran transcendència, citades en el llibre sagrat. Una és la de Goliat, un gegant filisteu temible a qui va gosar enfrontar-se el denerit David i l’altra la de Samsó, un musculós efeb jueu de força descomunal que, estant pres, lligat a dues columnes va fer, amb l’ajuda de Jahvè, tota la força que va poder, aconseguint ensorrar el temple, sepultant uns tres mil filisteus, segons expliquen les Sagrades Escriptures.

Així és que ja ho veieu que no és la primera vegada que els israelians provoquen una massacre a Gaza, encara que ara s’han superat i ja porten prop de 30.000 palestins morts, dels quals la majoria no són combatents, sinó població civil, fonamentalment dones i nens.

Aquesta i totes les altres guerres, són una molt mala notícia pels insensats com jo, que encara volem creure en els tan oblidats valors cristians/humanistes, propugnats també per la vella tradició cultural lliure-pensadora, iniciada per Erasme de Rotterdam i seguida per grans intel·lectuals com ara Spinoza, Russell, escriptors com Tolstoi o Zweig, científics com Oppenheimer, Einstein... o profetes contemporanis com el ja citat Gandhi, que aspiraven a una continuada civilització/humanització de la humanitat.

A Girona, aquests valors humanistes foren defensats al carrer a finals dels vuitanta i començament dels noranta pels comitès per la pau i el desarmament, dirigits per un estol de militants activistes que agrupaven a socialistes, comunistes, cristians, pacifistes, ecologistes, feministes... I lectors de la revista Mientras Tanto, una publicació fundada a Barcelona, per un grup de professors marxistes al voltant de l’enyorat Manuel Sacristán i la seva esposa salernitana Giulia Adinolfi.

Quan Felipe González ens va ficar a l’OTAN, el moviment es va desinflar, els partits van abandonar els carrers i es varen centrar en la lluita institucional, els ideals de fraternitat universal es diluïren i el moviment va anar perdent força, objectius, idees i en definitiva praxis, i l’esquerra internacionalista es va retirar a les casernes d’hivern, deixant un espai lliure al carrer que vint anys després ocuparia, a casa nostra, el nacionalisme català, tant d’origen petit burgès (convergents i republicans) com l’esquerra nacional, representada pels trapelles de la CUP que també volgueren entrar en la lluita electoral amb les seves diferents marques.

Tot això feu que tota l’esquerra del PSUC es desmobilitzés i que partits històrics que havien jugat un gran paper a la lluita antifranquista, o durant la transició, com ara BR, el MC, el PCC, el PT el PC-ML... passessin a millor vida. De tota aquella tradició, a Girona només han quedat institucionalment la gent de Comuns/Sumar i després els trotskistes de Lluita Internacionalista, que a Girona, tenen al pedagog Miquel Blanch com al seu element més conegut.

Tot això ho explico perquè el 30 de gener, sortint de l’Espai 31, vaig anar, per primera vegada al Foment de Girona, un complex cultural amb espais dedicats a la formació, al lleure, a la gastronomia, al debat, a la reflexió... amb l’objectiu de fomentar la cultura, la llengua, la història i les tradicions catalanes.

I com és que jo, que sempre he estat molt crític, per no dir contrari als catalaneros, anés a aquest nou cenacle del catalanisme? Doncs és perquè hi havia anunciada la presentació d’una nova edició del llibre La Qüestió Meridional d’Antonio Gramsci, publicada per Manifest Llibres una editorial en català que vol reunir la tradició amb el pensament crític.

Aquest llibre ha estat prologat (una introducció de 146 pàgines) per en Joan Tafalla, historiador especialista en Gramsci i militant comunista que, després de passar pel PSUC i el PCC, ha acabat a les xarxes de la CUP.

Amb en Tafalla, ens coneixem d’anys, de quan jo vaig col·laborar en el diari del PCC, publicant diversos articles sobre Benjamin i perquè el Grup Pràxis-75 va exposar una vegada a Barcelona, a la Festa de l’Avant. Com que hi ha una certa confiança, li vaig preguntar si havia renunciat als seus principis i havia passat de ser anticapitalista a independentista catalanero.

Un cop vista la presentació que vaig continuar escortat pels germans Salellas, he de dir que llevat del biaix catalanista en el qual segurament tindria molt a dir, subscric la seva tesi que planteja la necessitat de crear grups polítics d’unitat popular dels Països Catalans, internacionalistes, euromediterranis i sobretot no atlantistes que ajudin a construir una futura societat socialista, feminista que visqui en total harmonia amb l’entorn natural.

Subscriu-te per seguir llegint