Ressonen tambors de guerra

No us descobriré res de nou si us dic que, un home com jo, nascut els anys 40, vaig ser un gran lector d’Hazañas Bélicas, un patufet del gènere militar creat per Guillermo Sánchez Boix (Boixcar) que va començar a editar Ediciones Toray, a partir de 1948. Aquells anys, a casa també arribava La Vanguardia, això va fer que ens convertíssim en uns apassionats seguidors dels soldats alemanys de la Wehrmacht.

Quan la cosa va començar a virar i La Vanguardia es va posar a publicar, per capítols, les memòries de Sir Winston Churchill, Hazañas Bélicas, va canviar de guerra i ens traslladà al conflicte de Corea. A partir d’aleshores, la gran majoria de lectors vam canviar de bàndol i ens férem seguidors d’en Goril·la i altres soldats americans.

Més endavant quan ja érem més grans i vam començar a pensar pel nostre compte, Toray va traslladar l’acció bèl·lica al Vietnam i llavors discreparem de la línia editorial i ens férem seguidors dels combatents del Vietcong i l’exèrcit nordvietnamita, en front dels ianquis que, en la realitat, bombardejaven Indoxina amb napalm i protagonitzaven matances com la de Mai Lai. 

En aquest canvi de pensament, hi varen influir les revoltes de Berkeley, el maig francès del 68, les lluites antiimperialistes del tercer món i el fet que admiréssim a les tres M (Marx, Mao i Marcuse).

També cal dir que vaig pujar el nivell de lectures i vaig passar de llegir patufets a textos més profunds, descobrint a autors com ara Stefan Zweig, Erasme de Rotterdam, Tolstoi o personatges històrics com Gandhi. Des d’aleshores, no hem abandonat mai l’hàbit de la lectura, ni el seguiment de la premsa de paper que ens acosta a les notícies, locals, nacionals i internacionals.

Després d’esmorzar cada dia cafè amb diaris, des de Girona procurem posar en pràctica aquella màxima que va verbalitzar Brice Lalonde, candidat ecologista a l’Elisi l’any 1981, quan va dir que, el que calia fer era pensar globalment i actuar localment.

D’aquesta manera, estem atents a les lluites emancipatòries que es desenvolupen arreu, amb l’objectiu de transformar el règim capitalista vers un futur més lliure, igualitari, just, humà que ens permeti arribar a una societat socialista.

Hem de dir però, que no sembla que els vents bufin a favor. Darrerament, des que el 2014, Rússia va envair Crimea i sobretot, quan des de fa dos anys Putin va iniciar «la operació militar especial» a Ucraïna, hem entrat en una dinàmica que cada dia ens té més escandalitzats i horroritzats, no tant sols per aquesta guerra que té lloc en el teatre europeu, sinó també pel genocidi de Gaza, un conflicte que sembla que l’opinió pública europea ja dona per descomptat, per no esmentar altres guerres soterrades com la de Síria, de la qual ja ningú no en parla.

En les darreres setmanes, el que ens ha fet entrar en xoc, són declaracions de líders europeus que parlen que potser no n’hi haurà prou en ajudar Ucraïna, sinó que, no s’ha de descartar que, des d’Europa calgui enviar tropes i entrar en un cos a cos amb Rússia, una situació que, de produir-se, tindria conseqüències incalculables. Pronunciaments en aquest sentit, els ha fet la presidenta de la Comissió Europea, la belga de naixement i mare de set fills, Úrsula Gertrud Albrecht, més coneguda pel seu nom de casada Úrsula von der Leyen. També s’han expressat en termes semblants Macron o Margarita Robles, ministra del PSOE, que parla sense embuts que la guerra és un escenari que hem de tenir en compte i que cal invertir sí o sí en la indústria de defensa.

Als EUA Donald Trump, el presidenciable favorit a les enquestes, a les eleccions de novembre, ha dit que «ja n’hi ha prou que els americans invertim tant en armes per defensar Europa, potser ja es hora que els europeus, es responsabilitzin i es paguin les seves festes».

Analistes de referència com el badaloní Enric Juliana o tertulians com l’advocat Xavier Melero (cosí de la televisiva Hel·lena García Melero), insisteixen que cal tenir una mirada alta i que més enllà de conflictes domèstics: eleccions a Catalunya, llei d’amnistia, o casos de corrupció com el Koldo o del xicot de la presidenta madrilenya,... el tema de Rússia, ens ha de començar a preocupar i molt!. Juliana publicà fa poc un article que porta un títol molt aclaridor: «Rearmament, Rearmament».

Amb la caiguda del mur de Berlin, a molts europeus ens va semblar que entràvem a l’Arcàdia feliç i ens vam manifestar a favor del pacifisme i contra la cursa d’armaments, el desplegament dels míssils Pershing II i contra l’entrada de l’estat espanyol a l’OTAN.

Com trobem a faltar els comitès per la pau i el desarmament que tan actius van ser a Europa i també a Catalunya/Girona, al final de la guerra freda. Ara el discurs bel·licista, és el que marca això que en diuen el relat. Fins i tot, el mateix Miquel Roca Junyent ha dit: «Tal com estan les coses no s’hi val a situar-se contra el rearmament. Ara els que de veritat vulguin defensar la idea d’Europa, hauran d’entomar de totes totes el repte de la seva defensa».

Aquest estat general d’opinió entre les elits, fa que tots els països europeus pressionats pel complexa militar industrial, es preparin per augmentar significativament els seus pressupostos de defensa.

Malgrat el que diguin els mitjans occidentals, sembla que sobre el terreny Rússia està guanyant la guerra a Ucraïna i a més el seu líder Vladimir Putin, encara galleja tot sovint quan presumeix que té un as a la mànega, la utilització de les armes nuclears. Sembla que a ambdós bàndols, tornen a manar els falcons, per damunt dels coloms, condicionant a la majoria d’opinadors que no gosen alçar la veu i parlar d’una forma crítica.

Acabarem amb un comentari del sempre lúcid articulista gironí Antoni Puigverd: «... la vida social està sent esquarterada pels senglars de la intemperància,... com si amb els problemes del clima i amb les dificultats econòmiques no en féssim prou, exasperen la vida política. Fins els col·legues europeus juguen ara, amb el foc de l’amenaça de la tercera guerra mundial».