8M, caminem juntes

Mentre s’acaba de cordar les vambes, l’Esperança recorda com de llarga li va semblar la caminada de l’any passat amb les sabates de vestir. Aquest cop no vol quedar-se enrere. S’aixeca i fa unes passes per l’habitació. «Caram, si en són, de còmodes. Amb aquestes aniré lleugera», murmura. Abans de sortir, s’atura davant del mirall del rebedor. La jaqueta és un pèl cridanera en contrast amb els pantalons marrons i el jersei gris però ella arronsa les espatlles i es diu que avui, sí o sí, l’ha de portar.

Com cada dia, en travessar el portal se li fa estrany poder sortir de casa sense haver de demanar permís ni donar explicacions, i això que ja fa tres anys que en Josep és mort. Sap que si el seu marit fos viu ella, aquesta tarda, es quedaria a casa. Què li hauria dit de les vambes? I de la jaqueta? Res de bo, segur. I ara ja tant se val. Amb pas decidit, aixeca el cap i surt en direcció a la Plaça Catalunya, on l’esperen la filla i la neta. 

Asseguda a un banc de la plaça, la Cèlia aprofita que la Paula juga al parc per fer una ullada al diari. Topa amb una notícia sobre les baixes taxes de natalitat i somriu amb amargura. Fa uns mesos es va haver de reduir la jornada, i no per «cura d’un fill o filla», com diuen els papers, sinó per compensar el menfotisme d’un company irresponsable que actua com si la paternitat no anés amb ell i que sempre sap com escapolir-se a l’hora de preparar el sopar i banyar la filla. Des de fa un temps, la Cèlia es sent com si hagués caigut a una trampa i es nega a viure així, amb el cor trencat i les butxaques buides. Encara no ho han dit a la mare ni a ningú, però són a punt d’iniciar els tràmits del divorci. La Paula interromp els seus pensaments. Ha vist arribar l’Esperança i la saluda des de dalt del tobogan.

La Cèlia fa dos petons a la seva mare i li diu que li queda molt bé la jaqueta lila. Amb la nena de la mà, enfilen cap a la Rambla. A l’alçada del Pont de Sant Agustí, es veuen envoltades per un tumult de dones, joves i grans, que tenyeixen els carrers de violeta. Porten pancartes on demanen igualtat salarial, prou assetjament laboral, llibertat per decidir sobre el propi cos, conciliació, seguretat, pau, drets per a totes les dones, les migrants, les lesbianes, les trans. Diuen que volem ser lliures, no valentes, que només sí vol dir sí, que ni la terra ni els nostres cossos són propietat dels homes, que si toques a una responem totes i que som imparables. 

- Em vull separar de l’Albert, mare -anuncia la Cèlia, en un moment en què la Paula no pot sentir-la.

L’Esperança no és cap ingènua. Sap què és la bretxa salarial i sap que els homes no canvien d’un dia per l’altre, que el món encara és lluny de garantir justícia, drets i llibertat per a totes. Tot i això, es deixa envair per l’alegria i l’esperit de lluita que es respira a l’ambient, s’admira de com ha canviat la societat, de com és de diferent la vida la Cèlia i com ho serà encara més el món que coneixerà la seva neta. Sent una barreja d’orgull i felicitat que no sabria explicar amb paraules. Li ve a la memòria la vida que va portar amb en Josep. El control absolut sobre els seus diners i els seus moviments, la soledat i el silenci i, sobretot, la impossibilitat de fugir, primer per manca de lleis que li ho permetessin i després per manca de recursos. 

- Doncs ole tu, Cèlia -respon, mentre agafa la seva filla del braç i continua la marxa-. Ole tu.

- Per què avui la iaia porta vambes, mama? -pregunta la petita, que s’ha adonat de cop i volta que avui l’àvia vesteix un xic diferent. 

- Perquè així podem caminar juntes -respon la seva mare.

- Juntes i a bon pas -afegeix l’Esperança.

(La manifestació a Girona del 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, surt a les 18.30h de la Plaça Independència)

Subscriu-te per seguir llegint