Plenes capacitats

Ho hem acabat normalitzant, perquè forma part del nostre dia a dia, però sovint hem de bregar amb comentaris que són totalment desafortunats i injustos. Pel simple fet de ser dones. El més trist, però, és que a vegades aquestes paraules les escoltem per part del nostre propi entorn: amics, companys, familiars... Aquells amb qui confiem.

Em venen frases al cap, que he anat escoltant des de petita, com per exemple: «tu ets la nena, vés a parar la taula», «això no és propi d’una noia», «ai quin nen més maco» (perquè tens el cabell curt), «ets una mimada», «has de ser més delicada i assenyada», «millor busca’t una companya de pis i no un company», «ja tens una edat per centrar-te i tenir una parella estable» i un infinit etcètera. Tant és. Per sort, jo sempre he pogut triat el que m’ha agradat. Però això no treu que a un home, rarament, li diran.

En la nostra societat, encara està molt arrelat que les dones no estem capacitades per segons què. Ja ni parlem de les tasques en les quals s’hagi de fer servir la força. No necessitem aquesta mena de paternalisme, sovint amb bones intencions, no ho dubto, ens podem espavilar soles. O si més no, intentar-ho.

Ho hem demostrat moltes vegades, havent d’esforçar-nos el doble -o el triple- per atestar que som vàlides.

Ni som el sexe dèbil ni volem que ens regalin res. Simplement, que no ens tallin les ales abans d’alçar el vol. Com va assenyalar Nietzsche, «el que no mata, et fa més fort». Així és. És només un peatge que hem de pagar per haver nascut amb el cromosoma XX.

Hem de mantenir-nos en el camí per deixar clar que estem qualificades i en plenes capacitats per exercir qualsevol feina o el que desitgem, malgrat que depèn de què des de sempre s’hagi considerat «cosa d’homes». Podem ser mecàniques, obreres, àrbitres, enginyeres... I sí, també cuineres o secretàries, per què no. És totalment lícit exercir el que vulguem.

La lluita de les dones va d’igualtat. No és una competició per qui és millor o està més capacitat. Ni un desafiament. Si som on som, és perquè ens ho hem guanyat per mèrits propis.

Per sort, cada vegada som més les dones que ens fem un lloc en àmbits on abans només hi havia homes; i també són més els homes que respecten les dones per igual. Els temps han canviat. Cal adaptar-se. Unint forces, tots plegats podem ser millors. Per créixer, hem d’ajudar-nos.

Subscriu-te per seguir llegint