Paternalisme

Que estem en un procés de regressió alarmant és innegable: es reprodueix en la percepció de gairebé tot, des de l’humor fins a la gestió de les emocions, passant per la privacitat i els drets laborals. Tots i cadascun dels nostres fronts vitals i morals són al límit d’un abisme, i per això triomfen les ideologies repressives, els líders d’opereta i les opinions extremes, que s’obre camí amb una solvència fins i tot desarmant. En una era sense atenció al matís, és inevitable que es relativitzin els grisos i es confonguin els enunciats amb els continguts. Tot plegat repercuteix, lògicament, en les noves generacions. D’aquí venen les estadístiques de fracàs educatiu i aquestes estremidores dades de la concepció adolescent de temes com el feminisme o la immigració. Però hi ha una cosa que haurien d’anar fent els adults sense més demora, i és acceptar que, al final, totes aquestes coses són majoritàriament culpa nostra. Atribuïm als joves comportaments que semblen creats per generació espontània, però no deixen de ser llegats d’una evolució cultural, que és col·lectiva i no entén d’edats. Els culpem de mals dels que els adults en som còmplices o directament perpetradors. Sí, les xarxes socials i els gurus de YouTube ajuden a difondre missatges esbiaixats, però els que hem permès que les tribunes virtuals proliferin sense reflexió prèvia som els suposats grans, que també ens hi abonem amb una alegria inquietant. Ens escandalitzem perquè no tenen ganes de res i els nivells de comprensió lectora han baixat, com també els de coneixements generals, però els qui hem creat una societat fagocitant i competitiva som nosaltres. Critiquem els seus gustos i fem allò tan lamentable de fer-los servir per enaltir els nostres, però actuant així només ens tornem uns abanderats del paternalisme que tant rebutjàvem quan teníem la seva edat. Sí, hem anat a pitjor, però fins que no reconeguem que el problema és de tots, l’únic que passarà és que, com sempre, farem tard al debat de les solucions. No és que ensopeguem amb les mateixes pedres, és que senzillament som incapaços d’avisar els que venen tot darrere dels perills que comporten, i això val per les oportunitats laborals i pel canvi climàtic. Si no sabem exercir de demiürgs, potser és que hem de deixar que les noves generacions trobin el seu camí, que facin el seus propis assajos i errors, i la resta ens hem de centrar a afinar més els nostres diagnòstics. Sobretot perquè això de fer veure que el problema és d’un altre és una actitud molt infantil. I ja som grandets.

Subscriu-te per seguir llegint