De Noè a David, passant per Rosalía

Mama, què és l’Arca de Noè? La pregunta la fa una nena d’uns deu anys a la seva mare, una dona que deu passar de poc la quarantena. Estan assegudes rere meu en un autobús de Madrid, i fins aquest moment no havia parat atenció a la seva conversa. La mare li comença a parlar de Déu i del diluvi universal, però l’atenció de la nena s’extravia i es posa a xerrar d’una altra cosa. La mare la talla: «Escolta’m, que t’estic explicant el què m’has preguntat», i segueix parlant de la feinada que se li gira a Noè quan ha de construir l’arca i arreplegar una parella de tots els animals perquè no s’extingeixin. «Però una arca què és?», demana la nena, que ja s’ha enganxat a la història. «És una paraula que té moltes accepcions –li diu la mare–. En aquest cas, un barco». No veig la cara de la nena però me la imagino. «Seria un barco gegant!», exclama. La mare li explica que les històries de la Bíblia no són reals, que són com llegendes, i que són apassionants: «Hauries de llegir-la», li recomana, i li parla del Càntic dels Càntics («és preciós, una meravella»). Li diu que ja té edat per començar a llegir literatura, a combinar els llibres «amb dibuixets» amb d’altres que tinguin més text. «I la literatura què és? La Bíblia és literatura?». La mare no perd pistonada, i li parla dels molts gèneres que hi ha, dels clàssics, de la novel·la picaresca, d’autors moderns, de poesia, de teatre, del segle d’or espanyol.

La nena riu: «Tu voldries que jo llegís el teu Quevedo, i a mi m’agrada escoltar el meu. Igual que la meva Rosalía i la teva Rosalía, que no són la mateixa: la teva és la de Castro». La mare també riu: «És veritat». S’estan una estoneta buscant al mòbil les dates de naixement dels dos Quevedos i les dues Rosalies, la mare aprofita per fer-li notar els segles de diferència entre uns i altres, i després diu que per ara ja n’hi ha prou de mirar el mòbil.

La sirena d’una ambulància em fa perdre un tros de conversa i, quan m’hi reenganxo, estan parlant de la rapa das bestas. «Aquesta cosa no m’agrada, perquè atrapen els cavalls que estan tan tranquils al camp i els tallen la crinera: estan molt lletjos i s’espanten molt», diu la nena. L’adulta li dona la raó i aprofita per parlar-li d’altres tradicions que també fan patir els animals i encara són pitjors. «Tu correries davant dels toros en uns Sanfermines?», li demana aleshores la nena. «Jo? No! Primer, perquè aprecio molt la meva vida. I segon, perquè em sembla una festa horrorosa, com tot el que té a veure amb la tauromàquia». L’autobús s’atura en un semàfor i en un edifici de la cantonada del davant es veu un neó de color rosa que posa «David, ¿quieres casarte conmigo?» El «mama, què és allò?» no es fa esperar. «Doncs està clar: un noi o una noia que es vol casar amb en David i li ho demana així» (només per la veu sé que somriu). I qui és en David? «Això sí que no ho sé», admet. «Mami, baixem a la propera, no?». Sí, que han de passar pel súper abans d’anar a casa a fer el sopar. Demanen la parada, s’aixequen i encara no han sortit del bus que jo ja les començo a trobar a faltar.

Subscriu-te per seguir llegint