Eleccions

El més curiós, i alhora inquietant, de viure en una anomalia és que l’acabes normalitzant amb una mena de resignada alegria. En aquest país nostre, portem més d’una dècada sense acabar una legislatura. Sigui per A o per B, no hi ha maneres que un equip de teòrics professionals de la política, a vegades fins i tot especialistes en les seves respectives matèries, aconsegueixin trobar l’equilibri intern i els consensos necessaris per complir el contracte de quatre anys que han signat simbòlicament amb la ciutadania. A vegades ha passat per personalismes; en d’altres, per consciència (o inconsciència) històrica; també, per més que no s’admeti, per pura incompetència. Sigui com sigui, no és ni mig normal que votem tantes vegades per decidir una cosa que després els escollits ens esmenen amb tanta frivolitat. Perquè aquí el veritable problema no és votar, que sempre està bé, sinó que aquests mateixos que es carreguen el cicle electoral després pretenen convèncer-nos que tornem a confiar en ells, com si fóssim uns desmemoriats o directament uns imbècils. Tothom és lliure de fer el que vulgui (per això podem votar), però no deixa de ser una contradicció especialment pertorbadora que la mateixa formació política que es demostra inoperant per gestionar el nostre dia a dia després pretengui repetir o incrementar els suports que ha tingut fins a cagar-la. Però, dèiem, el més cridaner és que totes i tots hem acceptat convertir la nostra vida en el que passa entre convocatòries electorals. Encara ressona l’anterior que ja em tenim una altra al davant, acceptant Matrix com una part recurrent de la nostra existència. Quan el president Aragonès ens va cridar a les urnes el 12 de maig, la reacció més generalitzada va ser la d’emprenyar-se, però també la de sucumbir a la riallada nerviosa. I no és estrany, perquè la sensació de bucle és pronunciadíssima, a banda que no pots evitar preguntar-te en quin moment exacte la política es va apoderar amb tanta insistència de les nostres quotidianitats. Al capdavall, un dels seus problemes fonamentals, i segurament per això s’acaben gastant tants diners en convocar eleccions, és que s’ha acostumat a generar debats que tenen més a veure amb la forma de les coses i no amb el seu fons. Tenim grans proclames sobre intangibles, però poques respostes sobre realitats que requereixen d’antídots immediats. Pot sonar a clixé, però és una veritat tan incòmoda com, al final, indignant: cada avançament electoral amaga l’evidència que hi ha representants polítics que no tenen ni la més remota idea de com entomar els reptes d’una societat.