Ser de l’Uni és, el millor que hi ha

Ara que tenim mig encarrilada la permanència a l’ACB amb el Bàsquet Girona, se’ns espatlla l’Uni, durant molts anys el primer de la classe, referent de l’esport a la ciutat des de fa gairebé vint anys. Hi ha una gran identificació entre l’entregada afició de l’equip i les jugadores, però quan la cosa no rutlla també s’ha de dir per mirar de posar-hi remei. I està clar que aquestes últimes temporades la cosa no arrenca, s’han cremat diversos entrenadors (Surís, Julbe, Canut, Antoja...) i desenes de jugadores, sense que això s’hagi traduït en massa èxits.

L’Uni havia acostumat bé l’afició. Sempre lluitant pels títols, fins i tot va ser capaç de trencar l’hegemonia del Perfumerías Avenida i dues lligues i una Copa brillen al seu palmarès. Però amb l’entrada a la Lliga Femenina d’equips amb estructura ACB com el València o el Saragossa, i l’auge d’altres rivals com els bascos o l’Estudiantes ho ha complicat tot encara més. Tant, que aquest any, amb el pressupost segurament més alt de la història, 1,9 milions, no se n’ha fet prou per evitar caure als quarts de la Copa i a la lliga l’equip marxa cinquè. «Ser de l’Uni és, el millor que hi ha», canta l’afició de Fontajau. I no els falta raó, però potser ha arribat el moment de reflexionar si aquest model de club val per seguir entre els millors. A Espanya i a Europa.

Subscriu-te per seguir llegint