Ernest Bosch Martí, «El príncipe valiente»

A començament d’aquest any, va traspassar el meu estimat germà Ernest. Uns dies abans, quan una llarga malaltia l’empenyia ja cap al final dels seus dies, intuint que s’acostava l’hora del comiat, em va voler estrènyer les mans i manifestar-me l’agraïment per haver-li donat sempre suport, sobretot aquests darrers temps que han estat prou difícils. No cal dir que jo també vaig manifestar-li la meva gratitud, atès que aquesta complicitat fraternal ha estat una constant de la nostra existència.

En aquesta sentida hora dels adéus, l’Ernest em va demanar que tingués cura i promocionés, en la mesura que em fos possible, el seu llegat artístic, una obra pictòrico-gràfica que ell, en la seva modèstia característica, no havia gosat mostrar mai d’una forma pública.

Un cop han anat passant els dies, he hagut d’anar afrontant diversos tràmits, sovint feixucs, i he anat descobrint, dins les coses que guardava, una abundant deixa artística que es concreta en dotzenes de blocs i carpetes, farcides de dibuixos i pintures que ens recorden, per la seva expressivitat, fantasia, sinceritat i passió comunicativa, a tot un seguit de gent coneguda que a part de ser brillants en les seves feines, tenen una vocació artística indubtable. Estic pensant amb el Dr. Peiu Pasqual, metge de Llagostera, amb el llorejat escriptor de la Vall d’Aro Joaquim Pijoan, amb l’històric secretari de la Cambra de la Propietat Manuel Roqueta Sánchez o amb l’inclassificable Damià Escuder.

L’Ernest, com els altres citats, tenen unes inquietuds artístiques de les quals jo sempre he estat un admirador incondicional. Aquestes darreres setmanes m’he dedicat a reordenar, estudiar i admirar també l’originalitat i creativitat del nostre introvertit germà, que professionalment era arquitecte, un home metòdic i rigorós que, provenia del món dels números i dels càlculs matemàtics.

El meu germà responia d’una forma diàfana a la definició que va fer Leon Battista Alberti, un mestre de cases del renaixement, quan definint la professió deia: «Li dic arquitecte a qui amb art i mètode segurs i meravellosos és capaç, tant amb pensament com amb invenció, d’idear i realitzar totalment totes aquelles obres que, mitjançant el moviment de grans pesos, i la conjunció i l’amuntegament de cossos, poden, amb la més gran bellesa, adequar-se als usos de la humanitat: i per poder fer-ho, ha de comprendre plenament les ciències més nobles i curioses».

Hi ha germans que són idèntics, no és el nostre cas, l’Ernest i jo érem molt diferents, tant de caràcter com d’inquietuds malgrat que sempre vàrem viure junts, primer a la plaça del Correu Vell i després en el carrer del Carme.

El dia que l’acomiadàvem, des de l’ambó de l’església del Mercadal, l’amic Carreras va voler fer una semblança dels dos Bosch Martí destacant del meu germà el fet que era espiritualista-catòlic idealista, en contraposició als meus posicionaments que, com és sabut, es situen en l’àmbit del lliurepensament i de l’humanisme socialista-utòpic, comunista.

L’Ernest era també un bon lector, un gran amant de la música moderna i dels còmics, particularment guardava col·leccions d’Hazañas Bélicas i sobretot d’El Príncipe Valiente.

És evident que l’Ernest, inspirat per la marxa del germà gran tan inquiet, heterodox i radical com vostès coneixen, aspirava a excel·lir en la seva professió i va deixar el seu llegat artístic en un calaix perquè altres el valoressin més endavant.

Aquest moment ha arribat i ara que ha estat classificat i ordenat, alguns amics artistes que han quedat sorpresos de la seva vàlua, m’han suggerit que fora bo que aquesta herència es donés a conèixer d’una forma pública, i quin millor lloc per mostrar l’obra artística de l’Ernest Bosch que l’edifici de la Pia Almoina, seu del COAG.

Tornant a la biblioteca selecta de l’Ernest, hem de dir que tenia una bona col·lecció de monografies de grans artistes com ara Klee, Mondrian, Pollock, Miró... també conservava un volum que l’hi havia regalat jo del famós llibre publicat el 1912, per Vasili Kandinski (De lo espiritual en el arte), un epítom de culte on el pintor rus compara el que és espiritual en la vida de la humanitat a una piràmide, en un itinerari on l’artista té la missió de guiar a tothom fins el cim, a través de la seva obra.

Però l’Ernest, l’art no l’havia llegit només en els llibres, també l’havia vist en directe, quan havia visitat els grans museus europeus. Durant uns anys, els germans Bosch ens vam dedicar, acompanyats del polifacètic Arturo Antúnez, a gaudir dels tresors que conserven les grans pinacoteques, espanyoles, britàniques, franceses, holandeses italianes... Aquesta empatia artística que vaig compartir uns quants estius amb l’Ernest i l’Arturo, la vaig intentar transmetre als meus deixebles quan vaig donar classes extraescolars a diferents escoles de la ciutat.

I això es deu a la meva profunda convicció que neix de la creença que tothom porta un artista dins seu. Tots podem ser artistes creadors lliures i feliços. Per això cal lluitar cada dia per una societat més justa, humana i socialista.

El meu germà, que era un home més pràctic que jo, de seguida es va adonar que si optava pel món de l’art, s’hi faria més savi que ric. És per això que, com havia fet l’Eusebi Isern i tants altres abans, va decidir prioritzar la seva vessant professional. No obstant això, d’una forma silent, però constant, va anar bastint al llarg dels anys, sovint en la solitud de la seva cambra, una obra que cada dia penso que és més extraordinària, per la càrrega introspectiva, místico-narrativa que porta, que és una sublimació de les seves frustracions personals, plasmades en unes creacions multicolors-cosmològiques on s’intueix una figura femenina, que és una barreja d’àngel, sirena i femme fatale.

Em meravellen les seves composicions galàctiques, geomètrico arquitectòniques, una mena de plànols impossibles que es perden en espais infinits que constitueixen una comunió mística, on el tot i res de la condició humana camina vers l’eternitat.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint