Una guilla al galliner

William James, un dels pares de la psicologia moderna, dona una conferència sobre la naturalesa de la vida i de l’univers quan una dona d’edat avançada demana la paraula, disculpi professor, crec que vostè està equivocat, ell se la mira encuriosit, com és això senyora?, les coses no són com vostè les pinta, el món està a cavall d’una tortuga gegant, James mig confós intenta somriure, i com se sosté senyora la seva tortuga?, se sosté senyor James sobre la closca d’una altra tortuga, però senyora, com s’aguanta la segona tortuga?, què no ho veu professor!, la terra se sosté gràcies a un nombre infinit de tortugues, una columna altíssima de tortugues! La senyora i el professor tenien les seves raons, anys més tard Jacques Monod, premi Nobel de medicina, escriuria un llibre títol del qual recollia la màxima de Demòcrit, "tot quan existeix és fruit de l’atzar i la necessitat", i just abans de posar punt i final escrivia com a corol·lari, "l’antic pacte s’ha fet miques, l’home està sol en la immensitat insensible de l’univers, del qual sorgí només per casualitat", però si ens fixem en el nostre comportament diari i deixem de banda temes enrevessats com la cosmologia o la física quàntica, se’ns apareix una columna de tortugues, els nostres pensaments, actes, decisions no sorgeixen del no res, sinó d’un passat i qui diu un passat diu neurotransmissors, hormones, gens, l’entorn on hem crescut... que formen un iceberg del qual només en som conscients d’una minúscula punta que sobresurt de la superfície del mar.

Molts neurocientífics qüestionen el que es coneix com a lliure albir o la capacitat d’actuar lliurament, que no som més que marionetes bellugats per les mans trapelles de la neurobiologia, que conceptes que cimenten el nucli dur de la societat com són la responsabilitat, la culpa, el càstig, la mateixa llibertat s’han de veure com relats per sortir del pas, que un crim és el resultat d’un funcionament cerebral defectuós i d’un entorn social desfavorable, no en va les presons són els hospitals psiquiàtrics amb el major nombre de pacients, una circumstància que qüestiona que els condemnats haguessin comès els seus actes amb plena llibertat, que haguessin decidit lliurament a ser dolents poden escollir lliurament a ser bona gent, que l’única utilitat de les presons és impedir que un pres perillós continuï fen mal, però no, es tanca el reu a la presó, se l’envia al racó de pensar perquè faci un acte de constricció i es penedeixi dels seus actes a l’espera que els serveis penitenciaris li donin l’absolució i surti de la presó sense màcula. Sí, un panorama depriment, depriment per la família d’una víctima d’un crim que els diguin que l’assassí més que un assassí és un individu que no sap ni pot contenir-se, quan el que els demana la sang és penjar-lo amb les seves mans com voldria fer jo si em trobes en el seu lloc.

Els qui dirigeixen una presó guarden un diccionari d’eufemismes en un calaix del seu despatx, de l’agressivitat d’un pres en diuen comportament disruptiu, de l’escarment en diuen rehabilitació, de comportar-se com un gat escaldat en diuen reinserció, dels presos en diuen interns, sense oblidar que hi ha reclusos que mai escarmenten ni mai es comportaran com un gat escaldat. La consellera de justícia Gemma Ubasart creu que era "difícilment previsible" que una guilla es mengés una gallina, que la guilla tenia "un perfil de risc baix", ho avalaven 14 informes d’experts. Senyora consellera, la gent que no és experta, però que té sentit comú i sentit de la decència, es pregunta què hi feia el reclús a la cuina amb la cuinera sense vigilància, i què hi fa vostè a la conselleria.

Subscriu-te per seguir llegint