El llegat dels que se’n van

Començo aquest article amb nostàlgia, no ho puc dissimular. La generació que no va poder fer del tot la ruptura política, però si la social i cultural amb el franquisme, a voltes ha estat emmascarada pel fals mite de "la transició política". Ens van deixant persones, protagonistes d’aquell combat d’èxit i dels seus resultats encara en gaudim avui, malgrat l’individualisme egoista cada cop més present i una extrema dreta desbocada.

Persones amb qui vaig compartir il·lusions i projectes, somnis i esperances, se’n van. Morts que en no pocs casos són, a més, prematures. Gent que l’any 1975 ja feia temps que eren actius en la lluita clandestina quan tenien entre 20 i 30 anys, i que després, combinant-ho amb la seva feina professional, van seguir treballant per la construcció democràtica des de la seva vila amb els ulls posats a la nació completa.

La meva generació ideològica i cronològica s’està anant i cap d’ells, que jo recordi, va deixar de fer el que considerava el seu deure, defensar el dret a votar, l’1 i el 3 d’octubre de 2017. No puc evitar la nostàlgia d’unes companyes i companys amb qui vàrem creure en un mon diferent del que vàrem heretar els anys setanta del segle passat. "De derrota en derrota fins la victòria final..." com em deia un apreciat amic, d’aquests que ara no hi són, i qui fins l’últim alè va treballar donant suport als més exclosos. Optimista de mena em deia: Joan, els nostres nets, prendran el relleu!

Que els déus l’escoltin, perquè avui el feixisme, embolcallat amb conceptes que no li pertanyen, com el de llibertat, tenen un fort creixement com a resultat de la enginyeria social autoritària que es construeix des de baix i amb la complicitat i suports financers, judicials i mediàtics des de dalt. Necessita de la passivitat i despreocupació d’una part important de la societat. I una cultura d’enfrontament per sembrar.

L’experiència em diu que un grup humà es transforma en manipulable quan esdevé sensible al carisma i no a la competència, a la imatge i no a la idea, a l’afirmació i no a la prova, a la repetició i no a l’argumentació, a la suggestió i no al raonament... Aleshores deixes de ser ciutadà i esdevens súbdit.

Aquest trajecte compartit amb els que se n’han anat i els que continuem pensant que "U no és ningú", com deia el poeta, ens diu que el futur sempre està per escriure, cap victòria ni derrota són definitives. Dels amics que ara no hi són ens resta el seu llegat que ens adverteix que sempre, sempre cal continuar lluitant contra la indiferència, contra la passivitat. I que sempre, sempre hem de lluitar contra els monstres que volen retornar.

Subscriu-te per seguir llegint