Van a matadegolla

La política espanyola s’ha convertit en un fangar on uns i altres es diuen de tot, s’insulten, s’acusen i es denigren fent veure que els problemes sempre els tenen els altres. Les sessions de control al govern són una espècie de combat en què els diputats han transformat el Congrés en un plató de televisió on sembla que competeixin a veure qui la diu més grossa. S’acusen de mentiders, de corruptes, d’aferrar-se a la cadira al preu que sigui, de traïdors i de cínics, entre altres consideracions.

Aquestes acusacions no es fan exclusivament en les sessions parlamentàries, que ja seria prou greu, sinó que continuen en declaracions als mitjans de comunicació on uns i altres busquen els seus altaveus per atacar els adversaris. El nivell de crispació és de tal magnitud i fa tant temps que dura que a hores d’ara les acusacions ja no fan efecte en bona part de la població que va perdent la confiança en els polítics, que en teoria se’ls elegeix per resoldre problemes i no per crear-ne de nous. És clar que els integristes de cada partit demanen més munició contra els adversaris i aclamen els seus dirigents quan passen a l’atac.

Segurament els polítics són els únics professionals que ataquen i permeten que s’ataqui gent del seu col·lectiu sense que ningú els defensi. La majoria de professions acostumen a protegir els professionals del seu gremi. En canvi, en la política impera el tot s’hi val i només es defensa gent del propi partit, tot i que de vegades sotto voce ni això.

Des de les darreres eleccions generals fins ara la crispació ha augmentat considerablement. Alberto Núñez Feijóo comptava governar i tot i haver guanyat va comprovar que Pedro Sánchez era capaç d’articular una majoria parlamentària per ser investit president. Però l’heterogeneïtat dels grups que li van donar suport propicia una inestabilitat que el PP no pensa desaprofitar. I entremig hi ha els presumptes casos de corrupció que esquitxen a uns i altres. El cas Koldo, que incomoda el PSOE, i el cas d’Alberto González, la parella d’Isabel Díaz Ayuso, que ha sembrat la intranquil·litat a la direcció del PP. Tot i que és evident que el tractament que uns i altres han fet del cas que els esquitxa és diferent. El PSOE va depurar responsabilitats polítiques, demanant a José Luis Ábalos que dimitís, mentre que el PP fa pinya amb Ayuso.

Però el fangar de la política no es limita només a Madrid, tot i que sigui on es percep d’una manera més clara, sinó que també en tenim a les institucions catalanes. Per exemple, la batalla que hi ha hagut aquesta legislatura entre ERC i Junts, que van passar de socis de govern a rivals declarats, amb acusacions mútues de no ser fidels als seus propis postulats. El president Pere Aragonès, afirma que Junts va decidir unilateralment sortir del govern, però no recorda que ell va cessar el vicepresident i màxim càrrec de Junts al govern, Jordi Puigneró. I des de Junts no recorden que mentre eren a l’executiu feien de govern i d’oposició al mateix temps, creant una clara incomoditat en els seus socis d’ERC.

I ara veiem una cosa semblant a l’Ajuntament de Barcelona on Jaume Collboni s’haurà de sotmetre a una moció de confiança perquè Barcelona En Comú, d’Ada Colau, ha votat contra els pressupostos. Els qui van ser socis durant quatre anys ara se situen en posicions irreconciliables, mentre que ERC, que va ser la gran perjudicada del pacte que va fer alcaldessa Colau, vota a favor dels pressupostos de Collboni.

Tot plegat ajuda molt poc a creure en la política i en els polítics. Segurament que el fet de prioritzar l’estratègia o la tàctica en lloc de la ideologia i del bé comú no ajuden a què les polítiques pragmàtiques, la realpolitik, facin que la societat pugui avançar i que la classe política surti d’aquest permanent matadegolla en què fa temps que es mouen.

Subscriu-te per seguir llegint