Albert Soler: visca la dissidència

La setmana passada vaig llegir un tuit a on Albert Soler, escriptor i periodista d’aquest diari i gironí de soca-rel, explicava que, sorprenentment (tenint en compte la transcendència i popularitat que ara mateix té l’escriptor), a Girona no havia trobat cap llibreria que volgués que ell signés els seus llibres per Sant Jordi.

Soc des de fa més de 20 anys soci de la llibreria 22 de Girona, santuari de llibertat i emblema d’una gran família a on la defensa dels valors democràtics, la generositat conceptual i el respecte al dissident han estat els eixos fundacionals des d’aquell llunyà octubre de 1978 en que va començar la seva aventura. Una llibreria exemplar.

Com que necessito estar convençut, i així m’ho han assegurat que, pel que fa a la llibreria 22 no s’ha censurat a Albert Soler -si pensés el contrari avui mateix hauria de vendrem l’acció que tant de valor sentimental representa per mi- i a la vegada perquè estic molt preocupat per aquesta noticia i soc coneixedor de l’obra i la persona d’Albert Soler, em sento amb l’obligació moral, jo també com a gironí de soca-rel, de fer públiques algunes reflexions.

Només faltaria que no fos una normalitat democràtica que un autor com Albert Soler: iconoclasta, irreverent, provocador, políticament incorrecte, barroer a voltes, faltón i , a la vegada, magnífic i brillant escriptor, se’l censurés perquè no ens agrada el que escriu o diu. ¿O realment esperem d’una societat lliure i plural que tot sigui o respongui a allò que nosaltres pensem i volem sentir? Tots sabem que precisament el que ha fet avançar les comunitats que finalment esdevenen lliures han estat molts factors, també la dissidència i especialment la crítica a l’establishment i ara, diguem-ho clar, almenys per alguns, l’establishment a Girona és l’independentisme.

Per això mateix , qualsevol de vostès llegint aquests reflexions té tot el dret de dissentir de tot allò que ara estic exposant. Només faltaria!. Del que es tracta és que el debat enriqueixi i provoqui reaccions a favor i en contra. Això fa que les col·lectivitats siguin plurals, respectuoses, civilitzades i realment democràtiques. Per que sinó, quin tipus de societat mesquina i dirigida volem? Una societat lineal on només hi hagi adscripcions? Volem realment aquelles adhesiones inquebrantables que en Franco amb la seva dictadura va aconseguir unànimement? O volem que ens critiquin, ens incomodin, ens facin reflexionar i ens trontolli el que som i el que pensem?

O, només ens agradarà recordar allò de que «no estic d’acord amb el que vostè diu, però defensaré amb la meva vida el seu dret a dir-ho» (Voltaire?) com a una frase feta sense que ens impliqui realment a ningú de nosaltres a defensar el seu contingut?. 

Ja seria hora que tinguéssim tots clar que només es pot defensar allò que tu penses (independentistes o no independentistes) escoltant als que no pensen ni defensen el mateix sense que hi hagi cap traïdor en el debat. En el món de les idees no hi ha traïdors; hi ha opinions que poden estar a les antípodes del teu pensament i ser absolutament contràries amb el que tu defenses i, en tot cas i que jo sàpiga, ni l’independentisme ni el no independentisme, com a ideologies polítiques, són veritats revelades ni actes de Fe. I mai l’independentisme ni el no independentisme haurien de ser una religió ni, evidentment, els seus partidaris feligresos. I si hi ha algú que pensa que sí que ho han de ser perquè la reivindicació s’ho mereix és que aleshores parlem d’altres coses que, sincerament, se m’escapen. 

I per anar acabant, com que precisament la democràcia consisteix en escoltar allò que ens és dur d’escoltar, allò que ens incomoda i ens fa sentir malament, tenint com a única barrera la que marca el codi penal, al senyor Albert Soler quan algú ha considerat que havia infringit la llei i l’ha denunciat (com que d’això en soc coneixedor perquè l’he defensat en els tribunals alguna vegada), quedi clar que no ha estat mai condemnat perquè un jutge, aquest també català de soca-rel, ha considerat que el que Albert Soler havia escrit era, única i exclusivament, un exercici de llibertat d’expressió. 

Des de fa molts anys, ja abans del Procés, a Girona Albert Soler és l’emblema de la dissidència personificada, per això mateix i pel respecte que em fa defensar aquesta llibertat d’expressió, que ara sembla estar tan menyspreada, més enllà de si estic d’acord o no amb el que el reputat periodista escriu (això no és important), si el 23 d’abril Albert Soler no és a Girona, la ciutat on va néixer i a on viu, jo personalment aniré a Barcelona a que em signi algun dels seus llibres. 

Subscriu-te per seguir llegint