Mig diumenge a províncies

Els anglesos diuen que un cavaller ha de ser soldat als vint, diplomàtic als trenta, i terratinent en jubilar-se. En el meu cas, el primer no va passar -«Exclusió mèdica per visió», deia el certificat- ni és possible ja que passi. Encara que sonin tambors de guerra a Europa, com fa un segle, veig difícil tornar a tenir vint anys -sembla que fa un segle-, per molta intel·ligència artificial que hi hagi. Sobre el segon, ara hi soc, ja ben passada la quarantena. I això de ser un jubilat gentleman farmer, sembla més difícil que llunyà, doncs, entre la ignorància i la miopia, amb prou feines distingeixo una alzina d’una olivera.

En el primer tom de Memòries, José Luís de Vilallonga parlava del seu primer matrimoni amb una noble anglesa de possibles. Tenien un estatge a Argentina i jugaven al polo. Així fa goig ser granger. Però un és urbanita, sense estatge ni possibles, què hi farem. M’agrada el tràfec de les grans ciutats, i la calma de les petites, si són espanyoles. No tant la de les franceses. Diumenge vaig voler sortir de París, ja que després de gairebé deu anys en aquest país hi ha llocs que encara no conec, i em sento culpable d’un delicte de lesa pàtria adoptiva. Després de creuar el Rubicó del Perifèric, aquell fossat que separa la ciutat de la seva banlieue, aquesta negació urbanística de l’«égalité», aquesta vegada vaig arribar fins a Amiens, al costat del Somme. La meva indolència de diumenge i els meus gens espanyols fan que mai no aconsegueixi arribar al centre d’aquestes idíl·liques viles a l’hora francesa de dinar, que és la nostra de l’aperitiu. Mentre condueixo, sento ansietat per trobar un restaurant on per caritat em facin una taula: «Désolé Monsieur, la cuina ha tancat a les dues» -són les dues i deu-. Indefectiblement, em veig expulsat al mar de llambordes de la plaça del poble, rèplica de totes les altres, i em sento el pitjor diumenger de França.

Per sort, acabava d’obrir un restaurant xinès a prop de la Catedral aquest Diumenge de Rams. Vaig demanar per favor que em donessin menjar, amb humilitat de pelegrí. La jovenesa del negoci els va fer dir que sí, com en un matrimoni morganàtic. El que al meu cap seria un bœuf bourguignon, van acabar sent uns fideus amb molt de coriandre. El coriandre és la versió bastarda del julivert. Si el julivert és l’Església catòlica, el coriandre és la Reformada. El julivert acompanya. El coriandre s’entremet. Des de la finestra de l’impol·lut restaurant, sento el vent sobrevolar el rierol que travessa Amiens mentre em barallo amb els escuradents. Al carrer només es veuen petites pinyes de turistes dels voltants, i una quantitat notable d’indigents una mica zombis anant d’aquí cap allà, els rostres d’ebrietat arrecerats del fred que marceja sota les seves caputxes de penitent, com un Baltimore a The Wire en processons. En vorejar les tàpies de la ciutadella on s’assenta la magnífica catedral, treuen el cap tres nens sortits d’una novel·la de Dickens. Us faig una foto. «Nique ta mère!», criden -prefereixo no traduir això-. La bella cambrera xinesa es preocupa de saber si necessito coberts i si els fideus estan del meu gust, si els vull més picants, si vull més vi. Em sento com Cela en aquells anuncis de guies gastronòmiques o com un d’aquells crítics implacables del veredicte dels quals depèn el futur del local.

Entro a la catedral, encara que sembla tancada amb pany i forrellat. És aèria i gòtica, de cinc naus, imponent, però no brutal, d’una pedra lleugera com el paper, un origami de la millor maçoneria, amb uns vitralls que freguen la psicodèlia en el joc de llum i de color, un tripi episcopal. Poso un ciri a la Mare de Déu de Lourdes per un amic malalt, mentre una dona gran recorre agenollada el deambulatori en marbre blanc i negre. Em recorda la «santa» de La Grande Bellezza, fent un viacrucis abans d’hora. Un gorreta em demana uns euros per haver-me «vigilat» el cotxe. Li dono els euros i les gràcies, ja que a França sempre és el client qui les dona i qui demana perdó. Torno corrent a París, no fos cas que a casa meva em diguin que han tancat la cuina i em quedi sense sopar. Désolé, monsieur. En arribar, els núvols sobre el Sena són d’un rosa intens, i es reflecteixen a l’aigua com els vitralls de la catedral d’Amiens. Comença a fer-se fosc i sento algú dir que ha arribat la primavera.