Pensions, el nus més difícil

Fa pocs dies he fet 70 anys. Alhora, fa tres mesos que m’he jubilat. Deu anys enrere vaig dir que començava la gestió de la decadència, cosa que ha estat ben bé així: que la vista, que si la pressió, que si pròstata, que si apnea, que calia canviar els dos malucs... però ara he decidit canviar d’estratègia. El propòsit és frenar la decadència, convençut que és irremeiable. A tal efecte he decidit ser actiu en coses tangibles. Per això he deixat de formar part de juntes i comissions públiques, quedant-me només en projectes amb resultats concrets pel territori que permetin mantenir la meva creativitat, imaginació i il·lusió. Alhora m’he disciplinat en millorar la mobilitat, reduïda arran de l’operació dels malucs. Amb el nou propòsit la moral ha tornat i l’energia també.

El fet d’haver-me jubilat m’ha aportat una altra perspectiva sobre un problema que fins ara no veia: la pensió i la seva sostenibilitat. El debat sobre si és possible mantenir la pensió que ara tenim els jubilats i si es pot anar apujant amb l’augment de la inflació, forma part d’un debat més general on hi ha el preu de l’habitatge i els recursos a l’assistència a la gent gran. Tothom creu que les pensions que cobra se les ha guanyat amb les cotitzacions que ha fet a la Seguretat social. Encara recordo el dia que li vaig calcular al meu pare, que va morir als 94 anys. Cal deixar ben clar a tothom que la pensió no està coberta per l’acumulació de les cotitzacions posades al dia amb la inflació.

El problema és que el sistema de pensions va ser dissenyat com un procés piramidal: els joves, que cada vegada eren més per una natalitat creixent, havien de pagar les pensions dels grans, en un moment d’inflació elevada. El problema és que aquesta hipòtesi, o era mentida, o era falsa. La demografia s’ha frenat: si l’any 1975 cada dona tenia 2,72 fills, a l’any 2022 en van tenir 1,17, amb tendència encara a la baixa. Si l’esperança de vida dels que vam néixer al baby-boom era de 67 anys els homes i de 74 anys les dones, volia dir que, en el moment de la jubilació poca gent podia cobrar una pensió durant molts anys. Per tot això, en aquells anys anteriors als 60, per mantenir un jubilat hi havia 7 treballadors en actiu. Ara tot això ha canviat radicalment, no hi ha gairebé naixements, l’esperança de vida dels homes després de 65 anys és de 84,7 anys i la de les dones 88,8 anys, i el període de jubilació ha passat de 65 a 67 anys. Afegim-hi encara que la pensió mitjana (la taxa de reemplaçament) que es cobra a Espanya és el 80% de l’última nòmina, quan a la resta d’Europa i de l’OCDE és del 60%. El sistema de pensions a Espanya cobreix una mitjana de 17 anys, la qual cosa vol dir que, a partir de 82 anys (els que s’han jubilat a 65 anys) tot el que es cobra forma part de finançament que excedeix les mateixes cotitzacions. Si la jubilació comença a 67 anys llavors el sistema entra en equilibri en els homes, però no en les dones.

Les pensions a Espanya signifiquen el 39,3% de tota la despesa pública, un 14,5% del PIB, amb greus problemes per finançar-lo perquè el deute del regne és del 110% del PIB i cal rebaixar-lo un 1% cada any. El pressupost s’anirà complicant perquè el PIB no creixerà a nivells d’anys anteriors, té greus mancances en salut i ensenyament, i ara hi afegirem la guerra a Ucraïna amb una aportació extra del 0,7% del PIB. Per això, a partir de l’any 2025 el Ministeri d’Inclusió Social s’ha inventat un Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI) que treu el topall a les cotitzacions màximes i afegeix una quota de solidaritat. La fi del topall té a veure que les pensions màximes no cobrien 17 anys, sinó menys d’11 anys i la quota de solidaritat serà de l’1% el 2025 pujant fins el 6% l’any 2045, un clar impost a les empreses.

Però tot això xoca amb el fet que els joves no tenen salaris suficients per pagar l’habitatge ni gairebé fer aquestes aportacions. El que s’està dibuixant és un conflicte generacional amb uns treballadors que cobren de mitjana 1.705 € mentre que la jubilació mitjana és de 1.432 €. El salari mig brut anual a Espanya és de 26.245 €, el que suposa un cost per a l’empresa de 34.486 €. Si afegim un 6% de la quota de solidaritat, el cost de l’empresa, pel mateix salari net del treballador, serà de 36.555 €, una mesura que afecta directament la competitivitat i la creació de treball.

Llavors, per què és tabú parlar d’abaixar la quantia de les pensions? Primer perquè hi ha un problema electoral, amb 9,18 milions de jubilats que voten sobre un cens de vots de 35 milions, un 26%. Però no és raonable que un jubilat de 85 anys cobri el mateix que un de 68 anys, car les seves necessitats corrents no són les mateixes: un jubilat de 68 anys encara té energia per viatjar i fer activitats, mentre que el de 85 no té la mateixa vitalitat. Part del debat es troba darrere el manteniment de l’habitatge i l’atenció social a la gent gran. El problema del preu de l’habitatge i l’atenció a la gent s’ha de resoldre fora del sistema de pensions. Tampoc serveix dir que les pensions ajuden als més joves dintre una família, això és barrejar cols amb naps. Una solució per reduir les necessitats de pensions consisteix a dissenyar una pensió decreixent per trams, per exemple els primers 5 anys al 100% de la pensió, els 5 anys següents una pensió del 90%, al cap de 10 anys del 80% i, a partir de 85 anys del 70%.

El problema del país és el cost de l’habitatge, tant per la gent gran com pels joves, allotjament que hauria de ser específic, amb menys superfície, que cal resoldre amb determinació i pressupostos públics, deixant de traslladar la responsabilitat als particulars. També és un greu assumpte l’assistència a la gent amb problemes de mobilitat o amb disfuncions mentals. Una residència té un cost entre 2.500 € i 3.000 € mensuals que no pot cobrir cap pensió. Aquests problemes comencen a partir de 85 anys, quan l’esperança de vida llavors és de 92 anys i la població jubilada ja s’ha reduït un 72%. Per tant, dissenyar la pensió per resoldre habitatge i atenció a la gent gran és falsejar el debat, que té com a element principal el 26% dels votants. Si no es resol adequadament aquesta disfunció, es farà més gran la fossa en la qual es troben els joves, amb una capacitat adquisitiva cada vegada menor per facilitar un poder adquisitiu als avis que no ho necessiten. L’enfrontament està servit.

Subscriu-te per seguir llegint