El sectarisme com a forma de fer política

Les darreres setmanes han proliferat els comentaris sobre el nivell (o, per ser més precisos, la manca de nivell) dels debats i interpretacions que els membres del Congrés dels Diputats i del Senat duen a terme durant les seves intervencions. Les anomenades «sessions de control al Govern», establertes en teoria perquè l’òrgan parlamentari fiscalitzi i sol·liciti rendició de comptes a l’Executiu, s’han convertit en un diàleg de sords on els atacs personals, la manca de modals i la batussa entre els representants del poble evidencien, no només la incapacitat de la institució parlamentària per complir els seus fins constitucionalment encomanats, sinó una degeneració política, social i institucional que ens hauria d’alertar, si no avergonyir-nos.

Paral·lelament a això, creixen les crides d’atenció davant el sorgiment de nous extremismes i populismes, quan en realitat el problema no només rau en l’aparició de noves formacions polítiques amb propostes més radicals, sinó en l’evolució dels partits polítics amb dilatades trajectòries cap a aquests postulats més extrems. No suposa només que el centre polític s’hagi tornat inexistent, és que la comunicació i la possibilitat d’enteniment entre els blocs sembla fallida de manera que s’impedeixen la formació de consensos i la consecució d’objectius comuns.

Òbviament, no hi falten persones encantades davant d’aquest panorama. Se senten còmodes en la baralla dialèctica i busquen constantment ferir el contrari. En la dinàmica d’«estàs amb mi o contra mi» no hi ha lloc per a l’avinença, de la mateixa manera que el que s’asseu a l’escó del davant ja no és un adversari polític, sinó un enemic. Cada cop augmenten els qui entenen la convivència com la imposició d’un bloc sobre un altre, derrotant-lo a tots els nivells. I per aconseguir aquesta finalitat, millor que exercir una bona tasca pròpia, cal refregar les misèries i debilitats de l’oponent.

En aquest sentit, les cròniques parlamentàries que transmeten els mitjans de comunicació s’assemblen més a un constant «meme», amb què els parlamentaris pretenen inundar les xarxes socials, generant titulars amb frases burletes i cíniques, o promovent aplaudiments i esbroncades d’un i altre sector de l’hemicicle.

L’article 103 del Reglament del Congrés estableix que els oradors seran cridats a l’ordre «quan profereixin paraules o aboquin conceptes ofensius al decòrum de la Cambra o dels seus membres, de les Institucions de l’Estat o de qualsevol altra persona o entitat», o quan «faltaren a allò establert per a la bona marxa de les deliberacions», o de qualsevol altra forma «alteressin l’ordre de les sessions». En sentit similar, cursa l’article 101 del Reglament del Senat.

No obstant això, el problema no rau en què s’ofengui al decòrum de la Cambra, sinó a la manca mateixa del mateix decòrum. En la recent sentència 25/2023, de 17 d’abril, el Tribunal Constitucional ja va manifestar el complex i difús de definir el decòrum i, sobretot, d’establir els límits estrictes d’aquest concepte. Esmentava el TC que aquest terme, com qualsevol paraula, posseeix un significat que evoluciona amb el temps. Així, al segle XIX el decòrum s’entenia de forma diferent a la de dos-cents anys després, per la qual cosa, en gran mesura, queda en mans de la Presidència de la Cambra fixar aquests límits, per la qual cosa ens enfrontem llavors a un nou problema: la cada vegada més acusada manca d’imparcialitat i professionalitat en qui ocupa aquest càrrec.

En qualsevol cas, si veritablement es considera aquesta situació com un problema, cal estudiar-ne l’origen per poder corregir-lo. Al meu parer, constitueix un factor determinant la creixent banalització de la funció educativa, entesa com a tasca de formació d’éssers racionals, crítics i lliurepensadors. Cada vegada resulta més acusada la tendència a funcionar com a sectes en diferents àmbits, ja sigui a la religió, a la política, a l’esport o a la cultura. Als simpatitzants, fanàtics, adeptes o membres d’un col·lectiu determinat se’ls reclama obediència i seguiment cec, basat en la pleitesia a un líder o organització i en la defenestració de qualsevol que gosi qüestionar les decisions adoptades. Per això, cal comptar amb persones que progressivament pensin menys per si mateixes, no tinguin capacitat crítica i es limitin a situar-se darrere d’una bandera, d’unes sigles o d’un escut per defensar-los amb raó o sense, amb arguments o sense, davant qualsevol interlocutor. Recorrent a un símil esportiu, es tracta de ser menys lliures i més hooligans.

Un altre exemple il·lustratiu molt actual: en determinats cercles de poder, el fet de criticar l’actuació d’Israel sobre territori palestí equival a convertir-se en «antisemita» i odiar els jueus. No es preveu la possibilitat de qüestionar l’acció del govern israelià sense passar a formar part dels enemics de tot el poble d’Israel. Hi ha altres supòsits menys transcendentals, però que responen al mateix paradigma, com l’aficionat que només veu el penal a l’àrea de l’equip contrari i mai a la pròpia, o l’espectador que defenestra una creació artística pels postulats personals del seu autor, deixant de banda la bellesa i la qualitat de l’obra. S’ha arribat a l’extrem de promoure vetos i boicots a actes acadèmics universitaris els participants dels quals no pensen com alguns consideren que cal pensar.

Ser sectari (el significat del qual, segons el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua, es vincula a pertànyer a una secta) s’alça com una pràctica massa comuna en aquests temps que corren, i en què el principal es redueix a seguir les directrius d’un líder, sense fer una anàlisi prèvia o un examen objectiu, assossegat i rigorós. Sigmund Freud deia: «Si dos individus sempre estan d’acord en tot, puc assegurar que un dels dos pensa per tots dos», circumstància que s’evidencia quan la totalitat de membres dels grups parlamentaris voten sempre a les ordres del seu portaveu, o quan els partidaris d’una formació política defensen per sistema «els seus» i mai els «contraris».

O recuperem la capacitat de la ciutadania per formar-se i pensar per si mateixa, lliurement i racionalment, o el sectarisme destruirà el Parlamentarisme i la manera correcta d’entendre la Democràcia. I, òbviament, aquest objectiu passa per l’Educació que, com la Justícia, roman eternament relegada a un segon pla per als nostres representants polítics.

Subscriu-te per seguir llegint