Pelegrins joiosos cap a Argelers

La decisió de Junts de fer a la Catalunya Nord tots els mítings de campanya, excepte l’últim, demostra fins a quin punt aquesta peça de l’activitat electoral s’ha convertit en un aplec de convençuts de pedra picada que no busquen saber sinó afirmar. Com que Puigdemont no pot entrar en territori espanyol perquè seria detingut, reclama als seguidors que es desplacin al pavelló d’Argelers per contemplar la seva aparició en carn i ossos, i no en una imatge de vídeo com a les campanyes anteriors. Hi ha pocs dubtes que els puigdemontistes respondran en massa a la crida; es formaran corrues de vehicles amb senyeres i les agrupacions locals organitzaran autocars, com en els desplaçaments transcendentals del Barça. El resultat farà goig i aportarà una imatge molt afavoridora als minuts electorals dels telenotícies. Serà la demostració final de la teoria contemporània del míting, que ha deixat de ser un procés comunicatiu entre un escenari emissor i un públic receptor; ara tots dos són emissors alhora, i els receptors són els televidents. La platea del local forma part de l’escenari i els assistents també són actors. És com a el quadre de Rams a les passions d’Olesa o Esparreguera. Qui hi hagi participat fent de poble, amb desenes de companys atapeint l’immens escenari, sap que, per una banda, actua com un espectador que contempla i aplaudeix l’entrada triomfant de Jesús a Jerusalem, però alhora, amb la seva disfressa de suposat israelita forma part d’un espectacle adreçat al veritable públic que seu a les butaques. La referència és oportuna: a l’esmentat episodi de la Passió, Jesús es prepara per entrar triomfant a Jerusalem a lloms d’una somera, acompanyat per una multitud que el lloa i estén davant seu una catifa de mantells i branques. Puigdemont també prepara la seva entrada triomfal en companyia dels seus seguidors, amb permís de la tramitació de l’amnistia i els jutges que no l’estimen (ni a ell ni a la llei). I val més que acabem aquí la comparació, perquè després a Jesús no li va anar gaire bé.

Subscriu-te per seguir llegint