Peret, el Brexit abans del Brexit

S’acaba de complir el 50 aniversari del festival d’Eurovisió que va guanyar Abba, quan els festivals d’Eurovisió no eren encara una desfilada de friquis. De fet, això d’Abba no té avui gens d’importància, fins i tot Waterloo es va convertir amb el temps en una desfilada de friquis, i per postres llacistes, és a dir, doblement friquis. El que de veritat s’acaba de complir és el 50 aniversari de la participació d’en Peret en aquell mateix festival, que això sí que és digne de commemorar.

Peret, com a bon gitano, llegia el futur. Tan visionari era, que es va plantar a Eurovisió -que era l’única cosa europea al que podia aspirar a ser admesa l’Espanya d’aquells temps- amb el tema Canta y sé feliz, dient-los a la cara veritats com ara que Europa era una estafa, que ens enganyaven: «Si al sol no puedes tumbarte/ y en paz tomar una copa,/ decir que estás en Europa/ no sirve de ná». Ara ho sabem tots, però el mèrit de Peret va ser saber-ho sense conèixer ni a Lagarde, ni a Borrell, ni a Von der Leyen ni a cap d’aquests, ni tan sols a Zelenski, el parent morós que no deixa de demanar-nos diners i armes per a les seves coses. Jo dec ser mig gitano o mig rumber, perquè també prefereixo estirar-me al sol i prendre’m una copa en pau, a que em diguin el que puc pescar, el que puc conrear, el que puc produir i gairebé el que puc pensar, no diguem a pagar-los guerres als altres. Peret -«però que guapo que és aquest home» deia la meva àvia cada vegada que el veia per televisió i no hi havia el meu avi a prop- ja veia venir que a Europa tots seríem iguals, però uns serien més iguals que els altres, per això va inventar el Brexit abans del Brexit. Si hagués sigut gitano anglès -suposant que existeixi tal cosa- i no espanyol, hauria obtingut el títol de Sir i la seva estàtua substituiria la de Nelson a Trafalgar Square.

Molt d’Orwell, molt de Huxley i molta distopia d’anar per casa, però l’únic que va veure amb precisió el negre futur que ens esperava va ser un gitano català. Si ho veuria clar, que en aquell mateix tema de fa cinquanta anys cantava també profèticament: «Si le paras a una rubia/ cuando vas por la autopista/ y luego es un estopista,/ no sirve de ná». Sobra dir que el que no serveix de ná és encara més inútil que el que no serveix de res, el no-res més absolut no pot competir en nimietat amb la simple ná. Això ho sabia en Peret i això ho saben ara els europeus. I també els qui circulen per l’autopista.

Subscriu-te per seguir llegint