Estratègia per frenar la decadència

Aquesta setmana m’he acomiadat oficialment de Pimec. Prèviament ho havia fet de Femcat i la setmana vinent ho faré de CADS després d’aprovar l’informe de descarbonització. Davant l’assemblea els vaig explicar les meves raons de la sortida de totes les organitzacions on participava. 

Una raó és que els meus arguments sobre la transició energètica són sobradament coneguts i continuo fent-ne difusió, si bé no veig cap millora pertanyent a espais de reflexió i pressió. De fet, constato que no han servit per accelerar el procés de transició energètica. Però la raó principal és estratègica. Quan vaig fer 60 anys vaig dir que començava el període de la gestió de la decadència. A tots els problemes de salut, finalment va arribar el deteriorament dels dos malucs per artrosi que van acabar canviats a l’any 2020, en plena pandèmia, havent de deixar el grup d’excursions del diumenge amb qui anava des de feia 40 anys. Quan aquest any he fet 70 anys he pensat que el que ara cal és no deixar que la decadència faci el seu camí, que el que toca és frenar-la tant com es pugui, raó per la qual he dissenyat un pla estratègic d’adaptació. Al mes de desembre em vaig jubilar per permetre la transmissió correcte de l’empresa al meu fill Pau, m’he imposat una sessió diària de gimnàs de 25 minuts quan m’aixeco, em forço a caminar un mínim de 10.000 passos diaris, he potenciat un grup de caminar més suau, amb senyores, a la Vall de Camprodon, i m’he dibuixat treballar per projectes tangibles, que aportin referència al canvi energètic. Un és el parc fotovoltaic a terra de 500 kW en una comunitat energètica de Besalú per donar electricitat fotovoltaica als habitatges, comerços i espais municipals. Un altre és la potenciació de l’estació de mercaderies de Girona en ample internacional, després del fiasco de Vilamalla, acció que hauria de continuar amb el canvi d’una de les dues vies que van de Girona a Portbou en ample internacional. Altres accions consisteixen en ajudar a trobar l’estratègia per a que la fàbrica de Besalú arribi a tenir un dia tota la matèria primera reciclada, zero consum d’aigua, zero emissions de carboni i zero residus. Aquests projectes em mantenen actiu mentalment i són el meu potencial que permet seguir amb energia positiva i continuar sent útil.

Per què explico tot això? Perquè Catalunya fa anys que també està fent la gestió de la decadència, i només un pla estratègic públic pot permetre frenar-la. Hem analitzat sovint els problemes que arrosseguem, amb una economia que està anant on vol, sense direcció decidida. La indústria des de l’any 2017 ha crescut en PIB a preus constants un 4,8% fins 2022, amb una mitjana de creixement de l’1% anual mentre que el conjunt de l’economia catalana en termes de PIB per habitant a preus constants ha crescut un 19,28%, amb una mitjana anual del 3,9%. L’economia creix sense conductor, amb un excés de turisme que consolida la xifra de 19 milions que es va assolir el 2019. Sabem que tant el turisme de baix cost com els llocs de treball poc qualificats són el punt principal d’atracció d’emigrants. Tot plegat posa pressió als recursos del país, tant en habitatge, com en aigua, sòl disponible, xarxes de transport...

El resultat és que dels 1,65 milions d’emigrants residents a Catalunya el 2022 el 17% eren inactius i el 30% estaven en atur, és a dir, prop de la meitat que estaven en edat de treballar no ho feien. La qüestió és punyent i demana trobar solucions adients. Per un costat l’economia té molts llocs de treball que no pot cobrir, però per altre costat venen persones que no estan capacitades per cobrir la demanda de treball i que no aporten més valor afegit, fent que la decadència continuï i no pugui remuntar.

Els problemes són dos. Un és l’ajuda que es pot fer als emigrants. És molt més fàcil que Senegal pugui crear més valor afegit, millorant un PIB/habitant de 1.500 €/h fins un nivell de 10.000 €/h, que no pas que un senegalès ens pugui ajudar a augmentar el PIB de Catalunya a un valor més alt de 33.000 €/h. És més senzill dedicar ajudes per fer que la seva economia evolucioni, que no pas portar-los aquí, frenant la creació de nou valor afegit. El segon problema és com resolem els llocs de treball de baix cost. M’expliquen els problemes dels treballadors que fan la recollida porta a porta amb problemes d’esquena, però hi ha molts altres llocs de treball que cal resoldre, com els de delivery, els dels escorxadors o els de l’atenció a la gent gran. La majoria d’aquests llocs caldrà resoldre’ls amb més automatització i robotització. Altres, com els de la gent gran, amb residències on hi pugui tenir cabuda tothom que ho necessiti, de forma total o de forma parcial, només de dia. Però la clau està en l’automatització i la robotització.

Divendres vaig visitar la trobada del grup de Programació Robótica educativa a la Faberllull d’Olot on he pogut veure el material de programació en blocs per a que els nens i joves s’endinsin en la programació robòtica. En Toni Moreno, ànima de Robolot, m’ha explicat que a Catalunya hi ha un programa del CESIRE (centre de recursos pedagògics) que s’anomena FAIG (fent per aprendre imaginant globalment) que agrupa 150 centres, a més dels 30 que gestiona Robolot. En total l’embrió de la robòtica arriba al 27% dels IES públics. El programa ha engegat amb fons NextG, però ha de continuar fins arribar a tots els centres.

Parlant amb el grup, els vaig exposar que el domini de la robòtica per resoldre les qüestions més banals de la societat, fins arribar al robot humanoide que pugui ajudar en tasques domèstiques, de restauració i fins i tot d’acompanyament de gent gran, ha de ser el camí principal per resoldre el problema d’emigració, raó per la qual cal crear el relat. Vam concloure que és necessari fer un projecte estratègic a Catalunya per tal que els pares i polítics tinguin clar que el benestar futur depèn d’aquesta acció pedagògica a 10 anys vista.

Els vaig explicar que si la transició energètica, que té plans europeus, espanyols i catalans, no acaba d’entrar, molt més difícil serà fer entrar el relat de la necessitat de la robotització. El desafiament és suplir la pèrdua futura de població catalana de 0,4 milions el 2050 amb robotització, o deixar que continuï la decadència i arribar a 10 milions de població. Només un pla estratègic que arribi a tota la població ho podrà resoldre. Un fre a la decadència.

Subscriu-te per seguir llegint