El dia 13 de març de 1462, la reina d´Aragó, Joana Enríquez, segona esposa de Joan II, va comunicar des de Sant Celoni als Jurats de Girona que havia rebut els seus correus i que «levant nos de taula» sortia amb el seu fill, l´infant Ferran, per arribar a la ciutat el dilluns, dia 15, ja que desitjava aturar-se a Hostalric per santificar el diumenge.

Es va preparar a Girona la seva arribada i Joana va ser rebuda amb gran pompa i entusiasme com a «Reyna novella e tudriu», jurant els privilegis, usos i costums de la ciutat davant la Catedral, on va entrar amb el seu fill sota ric pali «de un drap dor imperial ab tovallons entorn de tafetá blau pintat ab les armes reyals e de la Ciutat». Es va allotjar durant uns dies a la casa de Francesc Sampsó i després al palau del Bisbe Joan Margarit.

No van ser de plàcid repòs ni de festes i homenatges els llargs dies que va passar a Girona la reina Joana, ja que cremaven les nostres comarques en l´encesa lluita social i política que es va anomenar la «guerra dels remences» i la seva pròpia seguretat personal va estar en perill més d´una vegada, veient-se assetjada i combatuda i havent de sortir, ella mateixa, al capdavant dels seus fidels cap a Verges i Torroella de Montgrí. Època d´ambicions i argúcies, de vindicacions i sacrificis, havia de ser per a Joana, reina i dona, motiu sobrat per demostrar el seu alt valor i les seves dots de comprensió, energia i caritat.

No sempre es va avenir la sobirana d´Aragó als desitjos i requeriments de la noblesa que l´atenia i complimentava, sinó que va manifestar tot sovint la seva disconformitat amb la seva actuació i les seves simpaties pels que lluitaven i requerien al Rei en favor de la seva dignitat i els seus furs.

No s´ha d´atribuir aquesta tendència de la Reina, com suposen alguns historiadors, a una qüestió dinàstica, sino honradament al seu esperit d´equitat, ja que el príncep de Viana havia ja mort l´any anterior i per Joana no podia donar motiu d´inquietud ni dubte la successió del tron en favor del seu fill.

Germinava ja en l´esperit d´aquella dona forta, mare de Ferran el Catòlic, el sentit de l´unitat estatal que va aconseguir el seu fill?

Ella va combatre a Roses l´hereu de Renat d´Anjou que la Generalitat havia nomenat comte de Barcelona; va intervenir en juntes i consells; va lluitar a la guerra i fou valenta, audaç, prudent i política; però fou, sobretot, mare i patriota, preparant, amb visió precisa l´avenir de la Pàtria i aconseguint, contra intrigues i combinacions diplomàtiques, l´enllaç del seu fill Ferran amb Isabel de Castella, el casament dels quals no va arribar a veure, ja que es va celebrar, per cert de manera quasi clandestina, uns mesos després de la seva mort.

Quina impressió havien deixat en l´infant Ferran les lluites de Girona, que havia viscut en la seva adolescència?

Van passar els anys i van seguir a les nostres terres les guerres intestines que minvaven vides i riquesa. Foren crim o heroisme; però sempre destorb i oprobi per a l´Espanya que s´estava forjant.

I fou el 1486, vint-i-quatre anys després de la seva estada a Girona, quan el nostre gran Rei, retallant abusos i ambicions, i reconeixent drets i necessitats, va dictar al monestir de Santa Maria de Guadalupe el cèlebre laude que va posar fi a la guerra dels remences.

Deia el Rei en el preàmbul, que «discurrint, rumiant e considerant per lo gran desitj que tenim de fer justícia e reposar lo dit Principat que está molt pertorbat; en aquella millor via, forma e manera de fer ho podem, procehim a sentenciar, e arbitrar e declarar sobre las ditas questions e debats».

I així, el Rei declara, arbitra i sentencia sobre totes les diferències que eran motiu de lluita a Girona, en 28 extensos paràgrafs corregint els mals usos i abusos i ambicions en uns i en altres. Abusos sobretot per part de la noblesa i desitjos violents de dignificació dels humils.

Vegeu una mostra de la seva justícia quan diu que «sententiam, arbitram e declaram que los Senyars no pugan pandre per didas per sos fills e altras qualsevols creaturas les mullers del dits pagesos de Remensa ab paga ne sens paga, menys de llur voluntat, ni tampoc pugan la primera nit que lo pagés pren muller, dormir ab ella, o en senyal de senyoria, la nit de bodas, aprés que la muller será colgada en lo llit passar sobre la dita muller, ni pugan los dits senyors, de la filla i fill de pagés ab paga ne sents paga, servirse dall sens sa voluntat».

La sentència del Rei es va imposar, va acabar la guerra i es va iniciar a Girona una època de pau i prosperitat. Diu l´historiador Eduardo Saavedra que la cèlebre sentència arbitral de Guadalupe fou acte de justícia, amb justícia celebrat i molt més gloriós per aquells Reis insignes que la presa de Granada o el descobriment d´Amèrica.

És curiós observar que la lluita per l´abolició dels mals usos va dessagnar i depauperar durant anys i anys les comarques de Girona, no va arribar als pobles que depenien de l´Abadia de Ripoll. Així, Tossa va quedar lliure i redimida dels anomenats mals usos per l´Abat Raimon de Berga, el 1186. Exactament tres segles abans que la capital.

Vegin, amb ella, l´esperit de justícia i caritat en què es va inspirar sempre l´Església.