«selftape» mostra l’altra cara de la moneda de la professió d’actriu

Mireia i Joana Vilapuig han creat i protagonitzat una sèrie que ahir es va presentar al festival de Màlaga i que s’estrenarà a Filmin el 4 d’abril

Joana i Mireia Vilapuig protagonitzen «selftape».  | ACN

Joana i Mireia Vilapuig protagonitzen «selftape». | ACN / pere francesch/Acn. màlaga

pere francesch/Acn. màlaga

Mireia i Joana Vilapuig van aconseguir una gran popularitat fa uns 10 anys com actrius a la sèrie Polseres vermelles. Ara han creat i protagonitzat la sèrie de Filmin, selftape, on mostren «l’altra cara de la moneda» de la professió d’actriu. Segons les dues germanes, la seva sèrie també aborda la relació entre elles dues. selftape es va estrenar ahir al Festival de cinema de Màlaga i arribarà a Filmin el pròxim 4 d’abril.

A la sèrie, la Mireia torna a Barcelona després de triomfar com actriu a Oslo. És rebuda amb fredor per la seva germana Joana. Les dues són incapaces de comunicar-se i la seva relació dona un gir quan li ofereixen a la Mireia un paper que havia de fer la Joana. Joana Vilapuig apunta que al principi volia escriure la història de dues germanes i amb una trama molt ficcionada respecte a elles, però van decidir finalment anar a l’arrel de la seva història i revisitar temes que havien viscut.

Mireia Vilapuig assenyala que a selftape volien mostrar «l’altra cara de la moneda» de la professió d’actriu. «Estem molt contaminades d’una façana de glamur que és una part de la professió, però n’hi ha una altra que no s’ensenya tant que és tot el que passa als projectes i com les actrius estan poc protegides».

També volien parlar del sexe des d’un lloc diferent. Així mateix, Joana declara que s’han protegit i no han entrat amb temes massa personals. Per això, han hagut de distanciar-se dels personatges i també de la història que expliquen. «Hem rigut i plorat molt, i ens ho hem passat molt bé, però també hem fet un procés de reconciliació».

Sobre l’exposició que significa per a un nen o un adolescent tenir molt èxit en el món interpretatiu, Joana diu que «és molt fàcil que et posin allà i un està una mica perdut i la gent de la professió t’alaba molt, però hi ha un moment en què canvies i no t’alaben tant. Et projecten una cosa que no acaba sent perquè et diuen que no pararàs de treballar».