L’efecte pigmalió: la imatge que ens torna el mirall

La Metamorfosi d’Ovidi es compon de diferents relats units per la idea de transformació. Un d’aquests relats és el protagonitzat pel rei Pigmalió, que s’enamora de la seva obra escultòrica, Galatea, i anhela tant que es faci realitat que Afrodita li acaba concedint el seu desig donant-li vida. Aquesta obra i el tema sobre com l’expectativa o desig es transforma en realitat ha inspirat molts autors al llarg de la història, des de Shakespeare als Simpson, passant per Pinotxo.

En l’àmbit de la psicologia, és Robert Rosenthal qui l’associa a un potent efecte psicològic que bateja com a efecte Pigmalió o profecia autocomplida i que s’aplica inicialment a l’àmbit de la psicologia de l’educació. Avui dia, diferents estudis demostren com les expectatives de professors i família poden millorar o empitjorar el rendiment escolar, la confiança en un mateix i el benestar emocional.

Si bé l’efecte Pigmalió també té importants aplicacions en l’àmbit laboral i social, és en la psicologia de l’educació, en la infància i en la joventut on més s’ha estudiat. Quan infants i joves reben de l’entorn més proper i de manera reiterada missatges negatius sobre les seves capacitats, aptituds, qualitats o perspectives de futur, augmenten les possibilitats que aquesta percepció negativa es consolidi com a realitat. I exactament el mateix passa en positiu: quan l’ambient fomenta i potencia les qualitats positives, augmenten les possibilitats d’aquestes de desenvolupar-se i convertir-se en reals. El que es transmet de manera verbal i no verbal, el que perceben de l’entorn més proper amb el que se senten vinculats com pot ser la família i el professorat té altes possibilitats de fer-se realitat. Desitjos, creences, pors i expectatives de l’entorn sovint es projecten en els més petits. Quan això passa amb certa constància, es va interioritzant i va consolidant maneres de ser. Tot i fer-ho de manera involuntària, repetir i aplicar adjectius que pesen com lloses a infants i joves pot acabar determinant els seus futurs.

De cara a prevenir els efectes negatius, el primer és prendre consciència del poder d’aquest efecte per poder actuar en conseqüència. Cal mirar els nens i nenes de manera més objectiva, tal com són. Fugir de fantasies sobre com ens agradaria que fossin o a on voldríem que arribessin, respectant els seus desitjos i somnis per potenciar així en ells les capacitats i qualitats innates. No castrar les seves il·lusions i acompanyar-los amb coherència, motivació i suport en els seus afanys sense prioritzar els nostres.

Està, doncs, en les mans de l’entorn familiar i escolar traslladar als joves una imatge sòlida, positiva i realista d’ells mateixos perquè puguin consolidar una identitat amb un bon autoconcepte i projectar-se cap al futur amb èxit emocional.

La família i l’entorn amb el qual ens vinculem és el mirall on ens mirem quan tenim dubtes, i la imatge que ens torna és clau per potenciar el desenvolupament d’un autoconcepte saludable que ens ajudi a prendre impuls.