Banyar-se després de dinar: la comunitat mèdica desmunta el mite del tall de digestió

La 'generació EGB' té gravada l'expressió "no et banyis encara, espera dues hores per fer la digestió". La frase era la més escoltada als estius dels anys 80 i 90. Entrar a l'aigua del mar o la piscina només acabar de menjar era una bomba de rellotgeria. Et podia donar el famós “tall de digestió” i quedar-te al lloc. Un mite més. Els talls de digestió no existeixen.

El passat 3 d'agost, alguns mitjans de comunicació van publicar la mort d'un home l'edat del qual es desconeix en una platja de Chipiona (Cadis). "L'ofegament ha estat la causa de la mort, encara que un tall de digestió va poder provocar la mort", llegim en una informació d'agències. La víctima es va poder ofegar, efectivament. Però no va morir per un tall de digestió.

"La creença que la digestió o que els moviments digestius cessen per entrar a l'aigua no té una base científica", recorda un article publicat a la revista 'Educació Mèdica'. Titulat 'Educació sanitària davant les falses creences, mites i errors al voltant dels incidents aquàtics', l'informe recorda que, tradicionalment, les famílies recomanaven als seus fills esperar al voltant de dues hores després de dinar abans de banyar-se per evitar així un “tall de digestió”. En alguns pobles de Llatinoamèrica banyar-se després de dinar, fins i tot, es vincula amb "rampes abdominals", que poden limitar l'arribada de sang als òrgans vitals.

Ingesta d'aliments

La comunitat científica recorda que després de la ingesta d'aliments, el tracte gastrointestinal requereix incrementar el flux sanguini per fer les funcions digestives. Aquest procés pot durar més o menys temps segons la quantitat d'aliments i la seva composició. “Però això no impedeix la perfusió d'altres òrgans i músculs, ni hi ha proves que doni lloc a rampes o causi algun ofegament”. El consens generalitzat entre els facultatius és que no hi ha contraindicacions per banyar-se després de dinar.

El problema no és la ingesta d'aliments, sinó evitar el xoc tèrmic que pot provocar la diferència entre la temperatura exterior i la de l'aigua. Per això la recomanació és (sempre i no només després de dinar) entrar a poc a poc a l'aigua. És aquest cop tèrmic el que cal evitar.

L'ideari popular, la disseminació a través de xarxes socials o la "costum" han propiciat diversos mites sobre l'ofegament i els incidents aquàtics que no estan basats en evidències i que poden tenir efectes col·laterals o limiten la comprensió d'aquest fenomen", asseguren els autors de l'article científic: "El nostre objectiu és analitzar l'origen dels mites més freqüents relacionats amb els incidents aquàtics i oferir una perspectiva científica per refutar-los", conclouen.

Picades de meduses

L'article, de fet, també desmunta un altre mite estiuenc. Aquesta vegada, en relació amb les picades de les meduses, tan presents aquest any a les platges.

Cada any es produeixen 150 milions de picades de meduses al món, fet que suposa un problema de salut pública que possiblement amb el canvi climàtic s'agreujarà en el futur.

Sense base científica, a nivell popular s'han recomanat i utilitzat diversos remeis casolans entre els quals destaca l'aplicació d'orina a la zona lesionada. Aquest hipotètic remei, així com bicarbonat, suc de llimona, crema d'afaitar, rentavaixelles o refresc de cua, no alleugen les molèsties. És més, podrien augmentar la descàrrega de verí, de manera que han de ser desaconsellats clarament. El que sí que cal fer és rentar la zona amb aigua marina, mai amb aigua dolça.