Vuit de cada deu pares ignoren que els seus fills tenen problemes de visió

Detectar un problema de visió en els nostres fills petits -des d’un defecte de graduació (miopia, hipermetropia o astigmatisme) fins a un ull gandul o l’estrabisme- no és fàcil. Hi ha gestos repetitius que ens poden donar pistes, com entretancar les parpelles, inclinar el cap a un costat, tenir els ulls vermells o un llagrimeig constant. Tot i això, en la majoria dels casos, els símptomes són tan subtils que passen desapercebuts. De fet, els oftalmòlegs calculen que vuit de cada deu pares de nens amb problemes de visió ignoren que el seu fill no hi veu bé.

La solució passa per la prevenció i les revisions oftalmològiques, especialment entre els 3 i els 5 anys, «l’edat crítica per detectar un problema i tractar-lo a temps», explica el doctor Javier Fernández, de la Clínica Vila Parc, que recorda que la visió completa la seva maduració al voltant dels 8 o 9 anys.

Els problemes de còrnia o les cataractes congènites són infreqüents en la població infantil. No passa el mateix amb l’ambliopia, coneguda popularment com a ull gandul. Es tracta del problema de visió més freqüent a l’edat pediàtrica i afecta el 6% dels nens i nenes. És una alteració per la qual es frena el desenvolupament visual d’un ull a causa de l’absència d’un estímul visual correcte. La seva detecció primerenca és complicada, ja que el nen la compensa amb el seu altre ull. «Si la detectem tardanament no respondrà adequadament als tractaments disponibles i pot limitar l’agudesa visual de manera permanent», explica l’esmentat metge.

Les patologies no tractades poden tenir, a més a més, repercussió negativa en el rendiment escolar. «Un nen que no hi veu bé deixa de parar atenció a classe perquè no és capaç de processar correctament la informació», destaca el doctor Fernández.

Tot i que els professors solen estar molt atents a possibles problemes entre els i les alumnes, en el cas de la visió és difícil que un menor s’expressi bé i expliqui què li està passant. No són conscients de la seva limitació. «Llegeixen borrós, els costa concentrar-se en la lectura i no paren gaire atenció. Però no coneixen res més i pensen que és normal», recorda el facultatiu.

El principal repte

El repte més gran de l’oftalmologia és -sosté Fernández- controlar el «boom» de pacients amb miopia que s’espera per als propers anys. De pares no miops, pot néixer un nen miop i de pares miops pot néixer un nen no miop. El problema amb l’abús de les pantalles a edats cada cop més precoces és la quantitat de temps que els nens passen sense esforça la visió en llarga distància ni parpellejar.

En el recent assaig sobre salut visual Obre els ulls, la biòloga i doctora en Neurociències Conchi Lillo assegura que la relació directa entre els dispositius electrònics i el fet que cada cop hi hagi més nens i nenes miops no s’ha comprovat científicament. Les pantalles «són còmplices però no culpables directes de la miopia», defecte de la vista que té factors genètics i ambientals. A Espanya, segons l’INE, el 25% dels menors entre 6 i 15 anys són miops.

Lillo explica que les últimes investigacions el que sí que han demostrat és una relació directa entre la miopia i la manca d’exposició a la llum natural. El que els succeeix als nens i nenes que passen moltes hores a davant de pantalles (o amb llibres de paper) és que els seus ulls no secreten dopamina. Si ho fessin, s’inhibiria el creixement de l’ull i s’evitaria l’allargament típic produït en la miopia. Així, la conclusió és que els nens i les nenes han de passar més temps fent activitats a l’aire lliure.

Límitació de temps

En aquest sentit, el doctor Fernández recorda que els menors de 3 anys no haurien de fer servir dispositius electrònics. Entre 3 i 6 anys, el límit hauria de ser una hora al dia i entre 6 i 12 no hauria de passar de dos. «Si millorem els nostres hàbits, reduint l’ús de pantalles i fent activitats a l’aire lliure per no fomentar les tasques en visió propera, estarem prevenint futures miopies», conclou l’oftalmòleg.