Interessant i exhaustiu informe publicat per l’Aliança per l’Obesitat, de la qual formen part tretze organitzacions de pacients i societats científiques espanyoles, que dibuixa un encertat retrat de la situació dels pacients espanyols. L’enquesta, en la qual han participat 120 persones -un 88% de dones i un 12% d’homes, amb una edat mitjana de 48 anys- revela les mancances a les quals s’enfronten en el sistema sanitari i, també, en l’esfera social. Un avenç: només el 67% rep algun tipus d’atenció especialitzada per a la seva malaltia i, si es parla de recursos psicològics, el 71% dels participants en l’estudi no han tingut accés a teràpia.

Les entitats signants reclamen en el document la necessitat de reconèixer l’obesitat com a malaltia crònica per millorar la prevenció i l’atenció i impulsar la investigació i la inversió en polítiques de salut pública. Perquè les xifres són les que són i sobradament conegudes. A Espanya, més del 60% de la població és obesa o es troba en risc de ser-ho. L’estudi vol identificar les barreres que obstaculitzen el maneig de la malaltia. Entre els temes, s’hi inclouen aspectes sobre el diagnòstic, el circuit assistencial, el tractament, la informació rebuda sobre la patologia i les seves implicacions, a més de l’impacte de l’obesitat en la vida quotidiana dels qui la pateixen.

Si es parla d’atenció psicològica especialitzada i teràpia conductual, un component essencial en l’abordatge de l’obesitat segons els autors de l’informe, el 71% dels participants en l’estudi no han tingut accés a aquest tipus de tractament, malgrat que 56% considera que hauria estat beneficiós i només el 29% ha pogut veure un professional.

Una altra conclusió destacada és que només un 42% considera l’obesitat com una malaltia, davant d’un 28% que l’associa amb conseqüències de problemes emocionals o psicològics, un 17% que la vincula amb una manca de voluntat, un 12% que la percep com a conseqüència d’altres malalties i un 3% que la cataloga com un simple problema estètic. Això porta a l’infradiagnòstic, apunten els experts.

Les persones amb obesitat tenen tendència a subestimar la seva condició real de pes: el 27% no té consciència sobre això o ho subestima. Pel que fa al diagnòstic, només el 69% rep l’adequat. A més, un terç no ha tingut atenció específica; en concret, el 65% no té diagnòstic formal i el 35% restant són diagnosticats de forma secundària en ser tractats per una altra patologia principal, com ara diabetis tipus 2 o problemes cardiovasculars.

Atenció específica

Per tant, només el 67% rep algun tipus d’atenció sanitària específica i són atesos, de mitjana, per 2 o 3 metges. Els professionals d’especialitats com ara Endocrinologia, Atenció Primària i Nutrició són els més freqüentment involucrats, mentre que disciplines igualment rellevants com la psicologia o medicina interna tenen un paper secundari, deixant necessitats crítiques dels pacients sense cobrir.

Pel que fa a la percepció sobre la coordinació entre els diferents professionals de la salut que han intervingut en el maneig de la seva malaltia, els resultats indiquen que la majoria dels participants la qualifiquen com a «molt deficient» (54%) o «deficient» (15 %).