Mor l’arquitecte Arata Isozaki, autor del fallit projecte de l’Illa de Blanes

L’arquitecte japonès Arata Isozaki, autor de l’ambiciós -i fallit-projecte de l’Illa de Blanes, va morir ahir als 91 anys. Guanyador del prestigiós Premi Pritzker -el «nobel» de l’arquitectura- l’any 2019, Isozaki és autor d’una prolífica cartera d’edificis emblemàtics, entre els quals a Catalunya hi ha el Palau Sant Jordi de Barcelona -un dels equipaments més representatius de les Olímpiades de 1992-, un pavelló esportiu de Palafolls i l’accés al CaixaForum de Barcelona. A la resta del món, destaquen la torre Allianz de Milà (2014), el Museu d’Art de Gunma (1974) i la biblioteca d’Oita (1966), així com la discoteca Palladium de Nova York (1985).

Però el que a la resta del món van ser obres brillants, en el cas de Blanes es va quedar en un simple projecte. L’Illa Isozaki es va presentar com un «gran complex hoteler lúdic, esportiu i cultural» que, segons el seu creador, havia de ser «una obra única al món» que «avancés els conceptes del que havia de ser l’arquitectura del segle XXI». El pressupost eren 195 milions d’euros: poca broma.

El primer cop que es va parlar de la possibilitat que Isozaki portés la seva obra a Blanes va ser l’any 1998, quan un grup inversor de Barcelona va voler crear a Blanes un projecte que pogués tenir a la Costa Brava els mateixos efectes que Port Aventura a la Costa Daurada. La proposta inicial contemplava la construcció d’un palau de gel i els seus serveis complementaris.

Centre lúdic, esportiu i cultural

Poc mesos després, el projecte es va modificar i a mitjans de 1999 es parlava d’un centre lúdic, esportiu i cultural. Isozaki va accedir a dissenyar-lo després d’una reunió al Japó amb el llavors alcalde de Blanes, Ramon Ramos, el director general d’Urbanisme de la Generalitat, Antoni Solans, i el promotor del projecte, Salvador Tresserras. Havia de ser un complex lúdic de 8.000 metres quadrats, una zona esportiva de 12.000 metres quadrats i una de cultural de 10.00 metres quadrats més. A part del palau de gel, s’hi projectaven nous pavellons poliesportius, una piscina coberta, una biblioteca i fins i tot un parc subterrani. Poc després, es revelava que el projecte també inclouria un Centre Europeu d’Art Visual que havia de ser únic al continent.

Finalment, el 16 de febrer del 2000 Isozaki va mostrar a Blanes les primeres imatges de la seva proposta, que consistia en dues grans veles metàl·liques, ondulants, que cobririen un solar triangular de 50.000 metres quadrats, amb un vèrtex assenyalant Sa Palomera. Els empresaris veurien compensada la seva inversió amb la concessió de l’espai per a un termini de 50 anys, durant els quals podrien explotar un hotel de cinc estrelles, un mini-casino de màquines escurabutxaques i un bowling, entre altres.

El projecte, però, mai es faria realitat. Quan es va presentar la proposta definitiva, l’any 2002, ja n’havia desaparegut el Centre d’Art Virtual i es presentava com «un nou concepte d’espai d’oci i cultura» amb temàtica mediterrània. Durant els mesos següents se’n va seguir parlant, però el projecte va anar perdent pistonada. Primer Isozaki va anunciar una reforma de l’hotel per reduir-ne l’alçada, i poc després el PSC va guanyar les eleccions municipals i aviat va insinuar que no veia clar aquell projecte. La febrada dels parcs temàtics anava a la baixa i el projecte va anar apareixent cada cop menys als mitjans, fins que al final només es va construir una ciutat esportiva, però ja sense la participació d’Isozaki.