L’Illa Isozaki

En el món de la comunicació o tens memòria d’elefant o has de recórrer als arxius per documentar-te i no relliscar a l’hora de configurar una notícia. És el que va passar a algú de TV3 a propòsit de la mort d’Arata Isozaki,el prestigiós arquitecte japonès.

Durant unes quantes hores la notícia del seu traspàs es va complementar amb un currículum inexacte de les seves obres «catalanes»: el Palau Sant Jordi, el Parc de la Muntanyeta a Sant Boi, el vestíbul del Caixa Fòrum i l’illa Isozaki de Blanes (?) un projecte, aquest últim, que mai va veure la llum. En canvi van obviar una altra obra, modesta, però tant emblemàtica com les altres: el Pavelló d’Esports de Palafolls «el Palauet». Nomès la telefonada d’un ex-regidor del municipi i vell col·lega de batxillerat a TV3 i a les emissores que ignoraven la petjada d’Isozaki a Palafolls, va fer que la noticia s’ajustés a la veritat. L’anècdota me la va explicar ell mateix.

Des d’aquestes pàgines he un parlat parell de vegades de l´Illa Isozaki . Quan es va presentar el projecte, en un fantàstic vídeo promocional, uns mesos abans de les municipals del 2003 i quinze anys desprès, el 2018 quan finalment va tenir lloc la dissolució del Consorci Illa de Blanes. En el primer article titulat L’illa del tresor hi escrivia: «en general m’agraden els projectes del sr. Isozaki, però aquest de Blanes no. Trobo claustrofòbica la super-teulada que ha dissenyat i que, en el cas de construir-se amb materials que no deixin passar la llum, serà un element contradictori amb el que es busca: la mediterraneïtat». Hi escrivia també: «esta bé que hi hagi projectes de futur ambiciosos i valents però haurien d’estar pensats, adequats i dissenyats a la realitat demogràfica, vital i urbanística -ara hi afegiria i econòmica- dels qui per proximitat n’hem de treure profit: els blanencs»

L’article del 2018 el vaig titular L’illa fantasma. En recupero també algun fragment: «la dissolució del consorci no suposa el final de la història. Sobre Blanes i els seus ciutadans pesa encara un deute de 16,5 milions d’euros i els terrenys que havien d’ubicar L’illa del Tresor segueixen en un llim urbanístic ocupats per l’antic i degradat pavelló esportiu, per una laberíntica i amplia zona d’aparcament i per les restes de l’antic camp de futbol» «Què hem guanyat? una nova ciutat esportiva molt a les afores del municipi. Que hem perdut? doncs, durant aquests anys d’endeutament enorme i lloguers sagnants, la possibilitat que Blanes es desenvolupés i creixés en un grapat d’àmbits . Com sempre, el cultural ha estat un dels més damnificats». En això seguim igual!

Arata Isozaki pot descansar en pau. Ell no te cap culpa del culebrot de la «no-Illa de Blanes». Els responsables : uns quants polítics i gestors que en van fer la seva particular versió del conte de la lletera. I que consti que en el fons no m’agrada la rància moralitat que amaga aquest conte. La gent, també els qui ens governen, té tot el dret (l’obligació?) de fer volar coloms, de somiar. De dissenyar projectes de futur ambiciosos, agosarats i sobretot útils. Però dins les lleteres hi ha d’haver una mica de llet per vendre. O bé, disposar d’algunes vaques per anar munyint. L’exalcalde de Palafolls (en Valentí Agustí) i el seu equip de govern ho van tenir molt en compte a les darreries del segle passat. A Blanes no va caldre ni ensopegar: les lleteres estaven buides i les vaques tenien les mamelles eixutes.