El «Pelegrí» de Tossa: una tradició que mou i remou

Si la fe mou muntanyes, les 929 persones que ahir van començar el Pare Pelegrí en plena onada de fred siberià potser acabaran separant les aigües del mar Mediterrani a l’estil de Moisés. Capítols bíblics a banda, aquesta tradició respon al vot que els tossencs van fer al segle XV quan es van encomanar a Sant Sebastià per aturar la pandèmia de la pesta que estava causant estralls. Les morts van cessar i els tossencs, en senyal d’agraïment, van peregrinar fins a l’ermita de Sant Sebastià més propera, ubicada a Santa Coloma de Farners. Més de 500 anys després, els descendents d’aquells vilatans continuen complint aquest vot al peu de la lletra, mantenint viva una tradició que, per a molts, no es pot explicar en paraules. Precisament per això, siguin quines siguin les ingerències climàtiques que hi hagi, la peregrinació no ha cessat mai -fins i tot es va fer durant la pandèmia o durant el temporal «Glòria» sota pluges torrencials-. 

Jordi Bragulart Fidalgo és escollit Pare Pelegrí en l’edició d’enguany

Oriol Mestres té 24 anys i camina descalç i acompanyat de la seva família. Aturat a l’Alt de Terra Negra per escoltar al Pare Pelegrí, afirma que encara es nota els peus tot i que la temperatura voreja els cinc graus centígrads i porta 12 quilòmetres a la intempèrie. «Vinc de família peregrina, sóc de Tossa i tota la família ha anat descalça. Així que camino també descalç per seguir la tradició i per recordar els que ja no hi són. He fet una promesa, aquest és el cinquè any que ho faig. No te la dic perquè porta mala sort. Fer el Pare Pelegrí és un sentiment molt fort i és difícil d’entendre si no ets de Tossa perquè ho vivim molt».

A pocs metres de distància, i amb unes sabates ben cordades, Josep Calpe reposa i es deixa acariciar la cara pel sol: «Fa 40 anys que faig el Pare Pelegrí. Tinc 82 anys i vaig començar el 1983 i recordo que el Pare Pelegrí aquell any era Sebastià Pérez Puig. Cada any, exceptuant el 2021, per la covid-19, he caminat. No faig cap promesa, però sento la cosa religiosa i m’agrada la natura i caminar. Aprofito per demanar pels meus éssers estimats i pels que estan necessitats. M’agrada molt la sensació de pau que tens quan arribes».

Adornat amb nombrosa simbologia peregrina i amb una canya de fusta en forma de creu, Xavier Blanch, de 70 anys, reprèn la marxa a poc a poc. Explica que, tot i no ser de Tossa, fa 31 anys que fa aquest pelegrinatge. «Avui és un dia de reflexió i m’adono que avui és el primer dia del que em queda de vida. Això és el gran què, i penso aprofitar-ho. Vaig començar a venir l’any 1992. De tots aquests anys un dels que més recordo és el 2020 amb el Glòria, va ser una autèntica peregrinació, no vam ni dinar de lo xops que anàvem però vam arribar tots!», rememora.

Al final del seguici, un sacerdot vestit amb una túnica negra camina silenciosament. Pablo, de 34 anys, explica que la casualitat l’ha portat a fer el Pare Pelegrí: «Vinc de Sentmenat, del Vallès. Sóc de Cuenca, però vaig estudiar a l’escola Cor Immaculat de Maria i m’hi vaig quedar de religiós. El nostre fundador, el pare Alba, va demanar al rector d’aquell temps de venir. Seguint aquell vot, vinc i faig tot el camí resant el rosari, anant i tornant. Em sento un més del poble i és molt especial». El religiós, creu en mà, s’allunya mentre el seguici segueix el camí. Abans de marxar, s’atura i diu: «Si Déu vol, demà a tres quarts de set ja serem a Tossa de nou».