Migrants rescatats a les Canàries en un hotel de la Selva: «Només tenim una vida i s'ha d'arriscar»

És cristià, però diu que el mar és el seu segon Déu. «Gràcies a ell estic viu», diu amb un somriure d’orella a orella. Pofosu Emanuel és un dels milers de migrants subsaharians que es van jugar la vida a l’Atlàntic i va ser rescatat a les costes d’El Hierro, a les Illes Canàries, el 10 d’octubre. Ara passa els dies mirant l’onatge des del passeig marítim d’un poble de la Selva juntament amb gairebé 300 homes com ell allotjats a dos hotels de la comarca.

«La Creu Roja ens tracta bé, podem dormir i menjar... però, què fem la resta del dia? Per què no ens porten a l’escola o ens fan classes d’espanyol?», lamenta l’home. L’Emanuel va néixer a Ghana el 1987. És el més gran d’una família de nou germans, l’únic que ha estudiat i que es va quedar a les portes de la Facultat d’Enginyeria del seu país. «Vaig haver de deixar els estudis perquè no els podíem pagar», diu en un perfecte anglès. És fill d’un pare absent i una mare que va morir després d’una malaltia el gener del 2011. «Quan la meva mare va morir, la meva vida es va tornar molt difícil: havia de fer alguna cosa per alimentar tota la família», explica. Aquest és el motor que, com a tants altres companys d’habitació, l’ha portat fins a Europa.

«Ho he intentat tot»

El ghanès va intentar provar sort a diversos països de l’Àfrica. «Tinc el do d’aprendre ràpid», diu orgullós. De fet, és l’únic migrant en aquest hotel de la Selva que accepta explicar la seva història a El Periódico de Catalunya, diari del mateix grup editorial de Diari de Girona. «Potser això em pot ajudar després», confia. Des de la mort de la seva mare ha estat treballant en fàbriques tecnològiques de multinacionals d’arreu del món, especialment xineses. Primer a Mauritània i després al Senegal. Però admet que estava sotmès a una terrible explotació laboral. «Treballava 10 hores cada dia i el meu salari era de 200 euros al mes». Quan va sentir que un amic marxava en cayuco cap a Europa hi va veure una oportunitat. «Crec que Europa és l’únic lloc on jo i la meva família podrem tenir drets: ho he intentat tot, però a l’Àfrica és impossible», segueix. «Vaig estar cinc mesos treballant molt dur per aconseguir els 2.000 euros que em van permetre pagar un lloc en una pastera», explica l’Emanuel. Va partir l’1 d’octubre des de les costes del Senegal. A la barcassa anaven 250 persones, entre les quals hi havia criatures i dones. El barco va estar set dies a la deriva. 

«Crec que Europa és l'únic lloc on jo i la meva família podrem tenir drets»

«Només pots menjar galetes i aigua, és impossible dormir i veus que estàs envoltat de mar, que no hi ha res més... no l’hi desitjo a ningú», segueix l’home. Van sortir un diumenge i dijous ja va assumir que estaven perduts a l’oceà. «Per sort dissabte vam veure una llum i la vam seguir». Era un vaixell de salvament marítim que els va salvar del naufragi. Quan ho rememora, l’envaeix l’agraïment. Van arribar a El Hierro i allà va estar tres nits dormint en un campament militar al port de l’illa. Eren 20 persones a cada tenda. En total, 2.500 migrants segons els recomptes que els feien diàriament. 

El van traslladar a l’aeroport del Prat el 10 d’octubre. I des d’aleshores viu en un hotel de la comarca de la Selva, ara en temporada baixa. «Estic agraït, però és que no fem res, ens passem el dia vagant pel carrer... Jo vull aprendre l’idioma, és bàsic. Vull treballar, vull ajudar la meva família i aquest país... sentir-me útil i aportar alguna cosa», explica desesperat. No és l’únic. Al passeig marítim d’aquest municipi es veuen joves subsaharians que, després de menjar, caminen davant el mar sense res a fer. Fugen de Gàmbia, el Senegal, Mali o Guinea Conakry. A uns els familiars els han demanat que vagin a Europa. «És el que s’espera dels germans grans».

Les dues cares

D’altres fugen de la guerra o els conflictes als seus països. Cap d’ells tornaria a repetir el trajecte. «Vaig pensar que em moria al mar. Ens vam quedar sense aigua i sense menjar: em vaig marejar. T’ho juro 100% que pensava que em moria al barco», se sincera un altre noi de tan sols 21 anys. Impacta veure turistes francesos divertint-se a les habitacions adjacents mentre l’Emanuel relata un autèntic drama: les dues cares de la desigualtat en un mateix hotel. Però les seves històries ressonen també entre els veïns de la localitat. Alguns miren d’ajudar-los com poden. «Jo em vull quedar a Espanya, perquè aquí la gent ens ajuda molt», diu l’Emanuel. Altres veïns els veuen amb por i temor. «Vaig haver de trucar a la policia perquè me’n vaig trobar dos pel carrer... Des que són aquí ja no es pot anar tranquil·la», diu una dona veïna d’aquest hotel ocupat ara per la Creu Roja. 

«Estic agraït, però és que no fem res. Ens passem el dia vagant pel carrer»

«Jo no vinc a robar ni a fer mal a ningú: jo sé que les lleis dels blancs són més justes que les del meu país, que aquí hi ha drets... Jo vaig venir per a la meva llibertat i la de la meva família», insisteix l’Emanuel. Ell sap que el que li ve a sobre no serà fàcil. Sap que d’aquí un mes ha d’abandonar l’hotel, coneix la llei d’estrangeria i que no podrà treballar ni residir legalment a Espanya fins que acumuli tres anys aquí en situació irregular. «Però de vida només en tenim una i cal arriscar-se: t’ho juro que si he sobreviscut a la pastera crec que podré amb el que vingui», conclou l’home, que agraiex a l’onatge haver arribat viu a Catalunya.