Les millors peces d'art medieval del Museu d'Art de Catalunya, que havia estat creat el 1934, es protegeixen traslladant-les a l'església de Sant Esteve d'Olot, vigilada per una patrulla dels Mossos d'Esquadra i de Bombers. Algunes peces s'amaguen en masies de Bescanó, Darnius i Agullana. Altres es resguarden dels perills de la guerra muntant el 1937 una exposició internacional d'art català a París. La guerra, però, acaba per arribar indefugiblement a la capital de la Garrotxa, on els republicans no presenten resistència, però malgrat això es registren uns quants morts.
Testimonis presencials parlen d'estremidores explosions provocades pels republicans en retirada per volar els pont de la Garrotxa i dificultar la persecució dels franquistes, que avancen indeturables cap al nord. El 7 de febrer de 1939, l'avançada de la tropa marroquina de Franco entra a Olot per l'estació. El mateix dia, la ciutat de Ripoll també és ocupada.
Després de dies de veure passar la retirada, els olotins senten la guerra. Els obusos xiulen, veuen columnes de fum a les muntanyes de la part d'Osona. Hi ha gent que no es vol perdre un esdeveniment històric irrepetible i s'ho mira des del terrat. Veuen passar els avions de reconeixement dels "nacionals" per dalt i per baix observen com els darrers vehicles s'enduen tot el que queda de la II República i de la Generalitat.
"En enfilar la carretera de Girona, la sortida d'Olot anava ja plena de gom a gom. Era la retirada. Centenars de persones, majoritàriament dones, vells, criatures arrossegant també els seus carretons o portant allò més imprescindible al coll, formaven amb nosaltres una tràgica processó de desventurats que sense saber on anirien a parar no tenien altra obsessió que fer-se fonedissos al preu que fos. De tant en tant, un cotxe s'obria pas a cops de botzina, portaven alguna personalitat republicana que volia arribar a la frontera", Recorda Anna Montañà (La Guerra Civil a Olot. Testimonis i vivències. Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2007).
"El problema immediat és trobar un cotxe per sortir de la ciutat d'Olot, cada hora més atapeïda de gent, de carruatges, d'inquietuds. A la Casa de la Ciutat, l'atmosfera s'ha espesseït encara més materialment i moral. La nova que els diputats estan disgustadíssims i que han anat a celebrar una reunió per prendre acords, ha fet pujar la febre. A més, ha estat aquí a mitja tarda, el coronel Enric Pérez Farràs, governador militar de Girona, i ha explicat a un grup d'amics alguns episodis del front, que proven l'esfondrament de l'esperit de resistència", escriu Antoni Rovira i Virgili (La Guerra Civil a Olot. Testimonis i vivències. Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2007).
"Ni cínics ni desmoralitzats érem nosaltres quan pels carrers d'Olot, enlairàvem tristes banderes cridant a resistir, a resistir, a resistir. Al Casal de la Joventut, ja s'hi respirava la desfeta; però encara ens escoltaven noies d'ulls febrosos enrabiades perquè tots fugien", (Teresa Pàmies, Quan érem capitans, 1971).
La gent està sotmesa a una barreja d'il·lusió, perquè volen que per fi s'acabi la tensió de la guerra, i de temor a l'arribada dels guanyadors. Saben que davant i van les tropes marroquines. Amb turbants i fes al cap i roba folgada de color cigró, són soldats d'un altre temps, que fan la guerra a l'antiga, d'una manera encara més cruel. Almenys així els ho han dit als olotins. Tots temen el primer contacte amb la primera línia de l'exèrcit que s'apropa.
El dia 6, els "nacionals" entren a la Vall d'en Bas. "Fins a les 5 de la tarda, no s'ha començat a sentir fortament l'artilleria anunciadora dels moment únics i transcendentals. La gent que fins ara semblava voler donar les aparences de serenitat comença a espaordir-se. El més probable és que l'artilleria estigui emplaçada per sobre les muntanyes que separen Vic d'Olot i que empari la infanteria que baixa cap al pla. El soroll s'accentua cada vegada amb més rapidesa", Carles Coromina i Margui (La Guerra Civil a Olot. Testimonis i vivències. Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2007).
El dia 7 de febrer de 1939, avui fa 75 anys, els marroquins entren a Olot per l'estació. La gent sent els espetecs de les metralladores. S'estremeixen amb el soroll de les voladures dels ponts. L'artilleria bombardeja la cua de les forces de la República que marxa per la Canya i Sant Joan les Fonts. El ponts de Sant Cosme (Begudà), el de l'entrada de Sant Joan les Fonts i el de Castellfollit són volats. Els primers soldats franquistes s'endinsen a Olot. Duen els fusells enlairats i apunten a les finestres. El perill és extrem. Unes dones surten per la finestra i criden: "Franco! Franco!".
Un cotxe de la motoritzada tripulat per dos alemanys passa ràpidament. El tiroteig se sent per la part del Carme. Per la part de sant Esteve es veu molt de fum, és Can Pujolar, que ha estat cremat pels rojos abans d'abandonar Olot. Per pur miracle no han volat el pont de can Rosset. Els fets han anat així: Els guardians que volen volar-lo estan a la caseta dels burots quan de sobte ve un cotxe de la carretera ocupat per un capità, al qual li pregunten si poden volar-lo. Ell treu una pistola i els deté. És un oficial 'nacional'.
De seguida en baixa un també per la carretera i els fan tots presoners. D'aquesta manera se salva un pont. Tots els altres queden miserablement enderrocats. A la tarda entren les altres tropes del terç i molts moros. El parc està ple de gent i també hi ha alguns capellans, que feia anys que no s'havien vist pels carrers, segons el testimoni de Carles Coromina Marguía "La Guerra Civil a Olot. Testimonis i vivències. (Arxiu Comarcal de la Garrotxa, 2007).
A poc a poc, una notícia deixa la ciutat amb el cor glaçat. Han trobat els cossos de tres nois de 15 anys morts a trets al passeig de Barcelona. Són els germans Puigvert i en Prat. Vestien uniforme de la Creu Roja. Es diu que no han volgut seguir l'exèrcit republicà en retirada i els han mort.
L'avanç dels "nacionals" continua. Passen per Sant Cosme i a través de la muntanya d'Aiguanegra es posen sobre Sant Joan les Fonts. Al campanar hi ha una bandera blanca. Encara els darrers soldats de la República no han acabat de passar la muntanya de Vivers, es veu un genet sobre Aiguanegra. Poc després arriben els marroquins, que travessen el poble sense dir res, mentre la gent està tancada a les cases. Més tard arriba el gruix de l'exèrcit que passa per sobre del pont medieval i la gent tem que s'enfonsi amb tant trànsit de vehicles pesats.
Poc després els darrers olotins passen per Beget en direcció a França. "La plaça de Beget era plena de gent i, talment un llac, pels carrers de Devallans encara n'hi anaven arribant, mentre d'altres anaven sortint pel carrer de França. Era la retirada! S'havia perdut la guerra i la gent fugia. Era la retirada de l'exèrcit republicà i de gent més o menys compromesa amb la guerra civil", diu Esteve Puigmal al llibre Olot anys 30 (Ajuntament d'Olot, 1982).
"Vaig tornar altre cop a la finestra, i em semblà reconèixer tres o quatre d'un grup. Eren gent d'Olot. Ciutadans, majorment jovent -noies, és clar, altrament els joves eren a la guerra- membres del Centre Republicà, que havien vingut al poble feia quatre o cinc anys a fer una excursió i el grup escènic del Centre va representar una comèdia. Afigureu-vos, doncs, com havien d'ésser-ne d'emotius aquells moments per a ells! Tornaven a ser en aquell poble, Beget, on aquella vegada havien vingut amb tanta il·lusió... i a ara hi eren per fugir cap a França!", comenta un altre testimoni. Els olotins seguien la retirada que l'exèrcit fa per Coll d'Ares.
Els esperen els camps de concentració de les platges d'Argelers. I encara més. També els espera la sortida dels camps de concentració per convertir-se en emigrants. I després l'altra derrota. Hi ha una segona derrota de la República quan la Wehrmacht entra a París en la primavera del 1940, i una altra quan en la tardor del 1942 els alemanys ocupen la França de Vichy. De fet, totes les victòries de l'Eix són derrotes per a la República. Cal recordar que Mussolini celebra al balcó de les victòries l'entrada dels franquistes a Barcelona. El Duce comença un dels seus discursos així: "Ara mateix molts dels nostres enemics mosseguen la pols del terra a Barcelona".
Bombardeig a Ripoll
A finals de gener de 1939, Ripoll, presidida pel mil·lenari monestir, no ha estat bombardejada, però les coses canvien de sobte. Els dies 22, 23 i 25 diverses esquadrilles d'avions bombardegen l'estació de ferrocarril.
L'arquitecte municipal explicarà l'any 1940 al governador civil de Girona: 'El cuarto bombardeo fue efectuado en la mañana del día 5 de febrero, dos días antes de la liberación, por seis aparatos que dejaron caer unas 50 bombas en el casco céntrico de la población. Este bombardeo produjo grandes desperfectos en la población, pues además de los daños directos de las bombas sobre los edificios, sufrió los efectos de la explosión de un camión de trilita alcanzado por una bomba estando parado delante de las casas núms. 22 y 20 del paseo de Ragull. (...) por la gran cantidad de militares rojos existentes en el pueblo en plan de retirada, es muy difícil conocer el número de muertos o heridos que de ellos resultaron. Se sabe sin embargo ciertamente que hubo muertos, tres mujeres, dos niños y doce o trece militares".
