Quiosc

Diari de Girona

Nazareth Olivera Llevadora i fisioterapeuta

«S’hauria de normalitzar que després del part, el cos canvia»

"A vegades dic que el postpart dura tota la vida, estàs preocupada per sempre"

Nazareth Olivera creu que el permís de maternitat hauria de ser més llarg ddg

Nazareth Olivera ha publicat «Ser mamá», una guia completa i actualitzada de l’embaràs, el part i el postpart, concisa i a la vegada amena

Miri el món, al seu voltant: encara val la pena tenir fills? 

Vinga, diré que sí, confiem una mica en la humanitat. Al cap i a la fi, l’arribada de cada nadó és una esperança renovada en què això canviï.

No li fem una mala passada, al pobre nen?

Realment cal pensar-hi, sobretot pel planeta que estem deixant. Però encara val la pena. El que passa és que hem de prendre consciència del que estem fent.

Què significa per a una mare l’arribada d’un fill, i no em sigui cursi?

Un canvi radical en les seves prioritats i preocupacions. Però comparat amb les coses positives, compensa.

La baixa per maternitat ha crescut molt. Ara ja és suficient?

En absolut. La de la mare és insuficient tant per la recuperació d’ella com per la necessitat que té d’estar amb el nadó. Tampoc és suficient per al nadó, que no està biològicament preparat per a separar-se de la mare amb setze setmanes.

De quant temps hauria de ser?

Seria ideal tenir-la d’un any. Als països nòrdics és de dos anys, això seria un somni. Però almenys, d’un any. El mínim decent, serien sis mesos.

I la lactància, quant hauria de durar?

Sanitàriament, es recomana lactància exclusiva -que el nadó no mengi res més- fins als sis mesos. A partir d’aquí, el que mare i fill vulguin. 

En aquests temps de culte a la bellesa, hi ha obsessió per tornar a tenir un cos preciós després del part?

I tant, que hi ha obsessió. I a vegades es passa malament, ja que tornar a tenir el mateix cos que abans del part, és molt difícil. Ha sortit un nadó de dins nostre! S’haurien de normalitzar aquests canvis en el cos.

Ajuden gaire, aquestes famoses que al cap de poc surten lluint cos? 

Això perjudica moltíssim a les dones, encara que siguem conscients que no és la norma. Les famoses tenen entrenador personal, nutricionista i tot el temps del món per dedicar-lo a cuidar-se, perquè segurament no estan netejant la casa, fent el dinar i encarregant-se dels altres fills. Cosa que no impedeix que hi hagi dones que es recuperen de meravella.

Tota mare se’n penedeix en algun moment d’haver-ho sigut?

Crec que totes en algun moment diuen «tan bé que estava jo, qui em manava...». Són moments fugaços, però també està bé, pensar-ho, no passa res (riu).

Els homes ja ajudem prou?

Hi ha força homes implicats, però queda camí per fer. Encara n’hi ha que necessiten que se’ls digui «fes això, fes allò...». No es tracta d’ajudar, sinó de formar part. Per sort, les noves generacions vénen molt canviades.

Les dones que van ser mares als anys 50 i 60, i no diguem abans, mereixen un monument?

No tenien informació de res, ni tan sols tenien opcions de triar, les coses venien com venien. I solien venir molts fills. Sí, que mereixen un monument. Fins i tot més cap aquí en el temps, fins als 70, quan es van medicalitzar els parts de forma inadequada. Aquestes dones van patir el que no està escrit, pobretes meves.

La de nens, que van néixer amb malformacions, a causa de medicaments. 

Això, per una banda. Però a més, la medicina ha avançat molt, ara es basa en estudis seriosos i en evidències. Durant molt temps no va ser així, i la medicina avançava segons anaven sortint les coses. Als anys 70 moltes dones parien anestesiades, sense que ni tan sols se’ls preguntés o demanés el consentiment.

Cosa avui gairebé impensable.

Totalment. Això vol dir que tenien un part completament instrumental, amb episiotomia, etc.

Si el nadó és nen, el postpart arriba fins que té quaranta anys?

(Riallada) Jo diria que sí, és sabut que els nens triguen més a marxar de casa. Però jo a vegades dic que el postpart dura tota la vida, estàs preocupada per sempre: quan és petit per si agafa pes o no, quan va a col·legi perquè aprovi i tingui amics, més endavant per si troba feina...

Insisteixo: val la pena tant patiment?

Sí, val la pena.

Compartir l'article

stats