«Si bades una mica, és molt fàcil saltar de progre a fatxa»

Toni Rodríguez va presentar dimarts a Girona «Aquella colla de fills el 68», novel·la que barreja periodisme i política amb el rerefons de la «batalla campal» (segons els diaris) que es va produir el 1990 a Sant Adrià del Besòs quan l’ajuntament volia enderrocar uns habitatges per a construir pisos de protecció oficial

Les associacions de veïns salven el país?

El salva una mica tothom, cadascú des del seu punt de vista i les seves possibilitats. Però les associacions de veïns van sorgir a les darreries del franquisme i van marcar molt la política dels barris.

Per què a aquestes alçades encara hi ha barris marginals?

Són una conseqüència del capitalisme. No hi veig altra explicació. De tota manera, s’ha fet una tasca molt important d’integració d’aquestes barriades, no tenen res a veure el que són avui en dia amb el que eren fa quaranta anys. El que passa és que la memòria és selectiva, però qualsevol defecte actual, no es pot comparar amb el que hi havia aleshores.

Ara resulta que eren colons, els que vivien en aquells barris miserables?

He, he, els immigrants mai no han sigut colons. Ara bé, la segona generació d‘immigrants pensa diferent, i defensen el seu territori -encara que sigui un barri marginal- dels nous immigrants. És sociològicament molt interessant.

Quins records té de la Catalunya olímpica? 

Catalunya estava en plena ebullició, amb molta energia. Fins i tot hi va haver una treva, encara que fos aparent, entre els dos grans partits. Una treva olímpica, en podríem dir. Va ser una bona època.

Va durar poc, la treva.

Va durar poc, però va ser positiva. Llàstima que la gent no ho recorda gaire i no té gaires ganes de reeditar-la. Seria bo.

Aquells anys van servir també perquè uns quants s’enriquissin?

És clar, aquestes coses en porten l’ocasió. Jo no tinc cap inconvenient si la gent s‘enriqueix legalment, si creen empreses i riquesa, em sembla perfecte. També molta gent que no tenia feina en va aconseguir. Ara bé, quan l’enriquiment és a base de corrupció i delictes, és diferent.

A la Catalunya preolímpica hi va haver més corrupció de la que hem sabut?

Probablement, però no ho sabrem mai. Ja és una cosa amb què s’ha de comptar (riu).

Corrupció que es vinculava a la CiU. Però el PSC també va fer martingales? 

Qui digui que a casa seva no hi va haver martingales, menteix. N’hi ha a tot arreu, amb més o menys mesura. O amb més o menys possibilitats de fer-ne. Tothom porta un lladre a dintre, a vegades és qüestió només de tenir un mal dia i un mal pensament. 

Què feia vostè al maig del 68?

Estudiava Dret i m’estava mossegant les ungles per no haver anat a París. Estava obrint els ulls a la situació que es vivia al meu entorn. Vaig aprendre molt de la gent que aleshores estava més polititzada i conscienciada que jo.

I sense que li calgués anar a París.

Hi vaig anar més endavant una temporada (riu). Ja no era el mateix, és clar, Maig del 68 ha marcat tota una generació, diguin el que diguin va provocar molts canvis absolutament indelebles.

Els obrers francesos no van seguir gaire els estudiants. Va ser una revolució més aviat de pijos?

Sovint les revolucions són de pijos. El Che era un pijo. I Fidel Castro, també. En el cas dels obrers francesos, serveix el que li deia abans sobre la immigració: quan tenen alguna cosa a conservar, es tornen conservadors, no volen que els hi fotin. 

Per això conec immigrants que voten Vox. 

Saltar de ser progre a ser fatxa, a vegades és molt fàcil, a la que bades una mica, ja has saltat. I sense adonar-te’n, eh?

La revolució catalana també va ser de pijos?

Quan anava a les manis, pensava «és la bona gent de Catalunya». Classes mitjanes i treballadores amb cert nivell cultural, amb ganes de canviar les coses pacíficament. Era com un bany de bosc.

Per pijos, em referia als líders.

Hi havia de tot.

Es va sentir enganyat?

M’he sentit enganyat tota la vida (riu). Potser també jo he enganyat algú, sense voler.