"Amb 41 anys em van diagnosticar autisme: Descobrir-ho va ser com tornar a néixer"

Ansietat, depressió, fòbia social, agorafòbia o trastorn per dèficit d'atenció amb hiperactivitat (TDAH) són alguns dels diagnòstics que va rebre Sara Codina abans de saber, fa dos anys i mig, ja amb 41 , que en realitat és autista, i "descobrir-ho va ser com tornar a néixer", assegura en una entrevista amb EFE.

Durant més de 30 anys, els especialistes a què acudia Codina, que acaba de publicar el llibre "Neurodivina i punt" (Ed. Lunwerg Editores), relacionaven els seus símptomes amb episodis d'ansietat o depressió, quan, "en realitat, l'ansietat i la depressió eren conseqüències del trastorn de l'espectre autista (TEA)”.

Segons explica Codina, que dirigeix una escola de música a Barcelona i és mare de bessons de 14 anys, els successius "diagnòstics erronis" tenen relació amb que "els criteris de diagnòstic de TEA estan massa enfocats a nens i això dificulta les valoracions en adults ".

Ansietat, depressió, fòbia social, agorafòbia o TDAH són alguns dels diagnòstics que va rebre Sara Codina abans de saber, fa dos anys i mig, que era autista

"A més, fa uns anys, les nenes estaven educades per cuidar i quedar en un segon pla, i per això certes actituds, com no ser recíproca en una conversa, que no té correlació directa amb ser autista, però que pot suggerir-ho, no estranyaven els professionals", afirma.

Després de més de quatre dècades "sent autista sense saber-ho", un "psiquiatre especialitzat en l'afectació de l'autisme en dones" va revisar els diferents diagnòstics que havia rebut Codina, va estudiar com havia estat la seva vida i li va recomanar que es fes les proves per saber si tenia TEA.

"Vaig sentir una eufòria espectacular quan, després de sotmetre'm als respectius tests, observacions, entrevistes i proves psicològiques, vaig descobrir què era el que tenia. Va ser com tornar a néixer. És molt dur saber que et passa alguna cosa i no poder definir-ho, així que ordenar les preguntes que vaig acumular durant tota la meva vida va ser un alleujament", rememora.

"No deixes de ser autista, perquè l'autisme és una condició del neurodesenvolupament i no té cura, però saber que ho pateixes et permet treballar-hi i 'desaprendre' conductes que has interioritzat al llarg dels anys per aprendre a construir la teva vida d'una manera més sana”, detalla.

"Vaig sentir molta eufòria quan vaig descobrir què era el que tenia. Va ser com tornar a néixer. És molt dur saber que et passa alguna cosa i no poder definir-ho"

Codina assegura que un diagnòstic a temps li hauria canviat la vida perquè "podria haver après a posar límits des de petita, a no forçar voler pertànyer a un grup, desenvolupar eines per tenir autoestima o voler-me".

"Si hagués sabut abans que era autista, hauria pogut millorar la relació amb l'entorn, ja que els altres no et poden entendre si no t'entens a tu mateixa".

"Quan vaig explicar que era autista, les persones del meu voltant van entendre per què feia tantes 'bombes de fum'", en al·lusió que desapareixia moltes vegades sense dir res, expressa entre rialles.

Ara, després de rebre el diagnòstic correcte i treballar la seva condició, vol “donar veu a les nenes que hi van ser, però no van ser, perquè puguin ser elles mateixes des de petites i no quatre dècades més tard”.

Ser autista sense saber-ho

Durant els anys que Codina va viure sense saber que era autista, va "normalitzar" conductes que ara considera "alarmants", com els pensaments suïcides, se sentia "una bestiola rara" i notava que "no encaixava", però desconèixer què tenia li impedia explicar-se , encara que "ho necessitava", i l'única cosa que podia expressar era: "sóc diferent".

"Sempre em va costar més que a la resta, per exemple, conversar en un ascensor. Preferia pujar per les escales, encara que fossin 30 pisos"

"Sempre em va costar més que a la resta, per exemple, conversar en un ascensor. Pensar que podia trobar-me amb algú que em pogués interpel·lar em produïa por, per si en parlar em repetia o feia sorolls, i preferia pujar per les escales, encara que fossin 30 pisos", recorda.

"De petita -afegeix-, no tenia la facilitat que solen tenir els nens per interactuar entre ells ni sentia la necessitat de jugar en grup. No m'importaven els temes de què parlaven les nenes de la meva edat i preferia aprendre sobre, per exemple, l'empresa, però ho feia sola a casa meva".

L'espectre de l'autisme

Codina exposa que l'autisme sol anar acompanyat d'altres patologies com ara TDAH, trastorns de conducta alimentària (TCA), discapacitat intel·lectual, epilèpsia, ansietat o depressió, entre d'altres, i que el Manual de diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5 ) classifica el TEA en tres nivells diferents en funció de l'ajuda que necessiti cada persona durant el dia a dia.

Si és el cas, el trastorn, acompanyat de TDAH, arriba al nivell u -"un autisme que, fa anys, es diagnosticava com a síndrome d'Asperger"- i el tractament -medicació i teràpia- s'adapta en funció dels "símptomes de cada etapa".

Codina exposa que la teràpia ocupacional amb integració sensorial "és essencial perquè la vida d'algú amb autisme sigui més fàcil, ja que ajuda a desenvolupar estratègies per a la hiposensibilitat i la hipersensibilitat, que gairebé sempre van de la mà de l'autisme".

"En el meu cas -remarca-, pateixo hipersensibilitat auditiva. Si escolto un soroll de petard o ho preveig, fujo. Puc sortir corrent i creuar un carrer sense mirar si vénen cotxes, tirar-me a terra i posar-me a plorar o desmaiar-me. També puc activar 'mecanismes de supervivència', com desconnectar fins al punt de ser incapaç de contestar si m'interpel·len. Perdo el control sobre mi".

Ajudar una persona autista

Codina subratlla que la clau perquè un autista estableixi relacions amb èxit és que la persona amb TEA expliqui la seva condició i que els seus interlocutors "escoltin de debò".

"Preguntar també és important. Jo necessito anticipar-me a tot i abans d'anar a un lloc voldré saber qui va, quantes persones hi haurà i com és el lloc, i assajaré possibles converses davant del mirall. De la mateixa manera, també m'agrada que m'hi preguntin què necessito abans d'anar a un lloc o que vull saber sobre el pla”, conclou.