Entrevista | Toni Guerrero Ciclista solidari

"Interessa que surtin més sonats com jo"

Toni Guerrero ofereix el seu documental a totes les poblacions que el vulguin projectar

Toni Guerrero ofereix el seu documental a totes les poblacions que el vulguin projectar / Marc Martí

Albert Soler

Albert Soler

El veí de Llagostera Toni Guerrero va agafar la bicicleta per fer la volta a Espanya i, de passada, recaptar diners per a Oncolliga. Durant el trajecte, va gravar el documental «Pedalant per l’Oncolliga», que es presenta el dia 23 a Ocine de Girona i que ofereix a totes les entitats i ajuntaments que el vulguin projectar 

Amb qui es baralla, Guerrero?

Amb la gent que no té paciència, amb els polítics... Amb molta gent.

El que va fer només ho pot fer un guerrer.

Vaig fer 3.800 quilòmetres en trenta-nou dies. Més que ser un guerrer, s’ha de ser fort mentalment. No tant físicament.

L’ha vist de prop, al càncer?

M’ha tocat de prop: dues àvies, dos oncles i un cosí. A banda d’unes quantes amistats.

Com es fa per recaptar diners anant en bicicleta? 

Durant el mig any anterior a fer la ruta, vaig buscar comerços que aportessin premis. No diners, sinó objectes materials. En vaig aconseguir quaranta-quatre, i els vaig anar sortejant cada dia. Allà on arribava, per exemple un alberg, efectuava el sorteig, al qual podia participar qui hagués fet una donació d’un mínim de trenta euros a Oncolliga. Vam aconseguir en total una mica més de sis mil euros.

Ja que l’ha vist: com és Espanya?

Espanya és com Catalunya. En principi, la gent és bona a tot arreu, a Espanya, a Síria, a Rússia o a Ucraïna. Després, cada país té els seus polítics, però els que anem pel carrer, en general som bona gent.

Com l’han tractat, per aquests pobles i carreteres de Déu?

M’he sentit sempre molt ben tractat. A la bici portava dos rètols amb el meu Instagram, així la gent hi entrava i veia que recaptava diners i per quina causa. Això obria moltes portes. Els ajuntaments m’han deixat dormir en pisos i pavellons, també he dormit a bars i a castells.

Castells amb fantasmes?

Sense fantasmes. Va ser a Novelda. L’ajuntament es va oferir a pagar-me una nit d’hotel, i l’hotel va resultar ser un castell. He dormit també en diverses escoles, una d’elles de monges.

I al carrer? 

Una nit vaig dormir al carrer, sí. Era als Monegres el 26 d’agost i em van deixar la clau del pavelló. Crec que allà dins devia a estar a 50º o 55º, així que vaig sortir a fora, on «només» feia 39º. Però va caure una tempesta i vaig haver de tornar a entrar al pavelló.

Menjava bé?

Com que jo em pagava totes les despeses del viatge, mirava d’estalviar. De bon matí feia uns 30 quilòmetres en dejú, i al cap de dues hores parava i em fotia un pinxo de truita i un carajillo de Baileys en algun bar.

Això es deu considerar dopatge.

És econòmic i aporta energia (riu). Al cap de tres hores més, una Coca-Cola i un altre pinxo de truita. Al vespre arribava al lloc de dormir, rentava la roba, arreglava la bici, comprava pasta i arròs, i m’ho cuinava al meu fogonet. Així estalviava.

Què li ha costat, l’aventura?

He gastat uns 1.300 euros. Sense comptar que l’audiovisual també l’he pagat de la meva butxaca

Què passa pel cap en les llargues hores de carretera i solitud? 

Això era el més dur. Els primers dotze dies, vaig plorar cada dia, a sobre la bici.

Per què?

Solitud, patiment mental... Duia deu quilòmetres d’una etapa de més de cent, i ja volia plegar. Sort que m’agrada molt el càlcul mental, i això em va ajudar.

Errr... No hi veig relació.

Fixava un punt en l’horitzó i calculava que amb 3.000 pedalades amb el peu dret, hi arribaria. Les comptava amb el cap abaixat, mirant a terra. Quan aixecava el cap, el punt estava igual de lluny.

I arribava la frustració?

Llavors mirava de posar cara a tota la gent que feia donacions. I després, posar cara a la gent que pateix càncer. Així entenia que el meu patiment era passatger, per tant, no em podia queixar

Mentrestant, gravava?

Sí, amb el mòbil. O bé mentre anava en bicicleta, o bé el fixava en un punt de la carretera i llavors passava jo amb la bici.

No es gravaria plorant, espero.

En algun moment surto plorant, però d’alegria. Interessa que surtin més sonats com jo.