«Com més debats millor, Obama i Hillary en van fer vint-i-set»

Parlar de cara a cara entre candidats i de debats electorals a Espanya és parlar de Manuel Campo Vidal, el seu precursor amb aquell González-Aznar de fa una trentena d’anys 

És partidari dels cara a cara, suposo.

Miri, el 24 de maig vaig publicar un article, ja que feia 30 anys del primer debat a Espanya, entre González i Aznar. Deia que tant de bo es recuperessin els cara a cara, que es van interrompre el 2015. No podia imaginar que cinc dies després es convocarien eleccions i això es plantejaria. Com més debats, millor. Obama i Hillary en van fer 27, en les primàries. 

Per tant, un cara a cara cada dilluns, com reclama Sánchez?

Tampoc és això. De fet, no cal que sigui entre Sánchez i Feijóo. Poden ser sectorials. O dins de les mateixes dretes. O dins de les esquerres... Recordo el d’Álvarez Cascos i Borrell sobre infraestructures, en Borrell li va fotre una repassada com la que anys després li va fer a Junqueras. Fuah, tremend. El debat és ja un dret guanyat per la ciutadania, tot i que no consti a la Llei Electoral. Hi ha una tradició, una litúrgia, seria molt greu que no es fes.

El debat és ja un dret guanyat per la ciutadania, tot i que no consti a la Llei Electoral. Hi ha una tradició, una litúrgia, seria molt greu que no es fes

Sempre en té més ganes qui va per darrere en les enquestes?

Una vegada hi havia eleccions a València. En Zaplana, del PP, volia un debat, i en Lerma, del PSOE, no. Quan faltaven tres dies, el cap de gabinet de Lerma em va trucar per dir-me que l’acceptava. Li vaig dir: «això és que esteu perdent, no?». Efectivament, era així. Sap qui era, el cap de gabinet? En Ximo Puig. Però és clar, a en Zaplana llavors ja no li interessava.

Com el vénen a buscar, per moderar l’Aznar-González? 

El vaig promoure jo. A França, el 1974, vaig veure per TV el Miterrand-Giscard. Vaig pensar: a Espanya aviat hi haurà democràcia, jo sóc periodista, proposaré una cosa així. O sigui, feia anys que hi pensava. Al cap dels anys vaig trobar el moment, quan el PSOE estava molt apurat a les enquestes i el PP necessitava projecció. Ho busques tu, res de quedar-te assegut confiant en la providència.

A França, el 1974, vaig veure per TV el Miterrand-Giscard. Vaig pensar: a Espanya aviat hi haurà democràcia, jo sóc periodista, proposaré una cosa així

Són molt pesats, els caps de premsa?

Com és lògic, posen moltes dificultats. És clar, estan molt inquiets, perquè en un cara a cara hi ha un senyor que serà president i un altre que, amb sort i si el deixen al seu partit, estarà quatre anys a l’oposició. I els seus assessors, o seran ministres o seran els que porten la furgoneta. Normal que estiguin nerviosos (riu).

Un senyor que serà president i l'altre estarà quatre anys a l’oposició. I els seus assessors, o seran ministres o seran els que porten la furgoneta. Normal que estiguin nerviosos

El nivell polític actual és equiparable al d’aquells anys?

Llavors hi havia crispació, eren els temps del «váyase, señor González». Però crec que ara n’hi ha més. El món està polaritzat, i a Espanya hi ha un punt de deslegitimització del govern que fa que tot estigui crispat. Ara bé, jo penso que qui perd les formes en un debat, perd el debat. Perquè la tele ho amplifica tot, tant els èxits com els fracassos.

Diuen que en Nixon va perdre’l amb en Kennedy per anar mal afaitat.

És que Kennedy semblava sortit d’una gravació a Hollywood. I Nixon feia tanta mala cara que els seus assessors ho van justificar dient que baixant del cotxe s’havia donat un cop al genoll. Per això, tothom que el va veure per TV deia que havia guanyat Kennedy. I qui l’havia sentit per ràdio, deia que havia guanyat Nixon. Allà va néixer una cosa nova: la comunicació no verbal. Des de llavors compta la presència, la posada en escena...

Qui perd les formes en un debat, perd el debat., perquè la tele ho amplifica tot, tant els èxits com els fracassos

El moderador ha de marcar terreny? 

Ha d’entendre que no és el seu dia, encara que ho sigui. És el dia dels candidats. Per tant, ell no ha d’anar a lluir-se, si de cas ha de lluir per la seva neutralitat. No tothom ho entén. El missatge l’han de dir els que es juguen el govern.

Amb el Nixon-Kennedy va néixer una cosa nova: la comunicació no verbal. Des de llavors compta la presència, la posada en escena...

Els debats interessen, tot i el desprestigi de la política?

A vegades tenen més audiència que la final del Mundial. Sobretot els cara a cara. La gent sap que s’hi juga molt, que a partir d’allà el país serà d’una manera o d’una altra. Un debat és una selecció de personal, no és simple boxa dialèctica. Amb el seu vot, el ciutadà contracta un tipus perquè sigui el director general del país.

Tot i que el moderador no ha de ser protagonista: què li deia la gent? 

Alguns em deien que em presentés jo per a president (riu). A banda, els que són del candidat que ha perdut, acostumen a donar la culpa a l’àrbitre. Passa al futbol i passa als debats.

Els que són del candidat que ha perdut, acostumen a donar la culpa a l’àrbitre. Passa al futbol i passa als debats

Subscriu-te per seguir llegint