Periodisme d'una altra època

Josep Maria Bartomeu, Josephus, no va ser el millor periodista del món, però és tot un exemple d’una manera d’entendre el periodisme que va desaparèixer fa molts anys. Funcionari de l’administració de l’Estat, passava segurament més temps a la redacció del Diari de Girona (primer a la carretera Barcelona, després a Fornells de la Selva, finalment al passeig General Mendoza), o buscant informacions al carrer, que no pas a la seva oficina. Notícies sobre obres, sobre festes populars, sobre turistes... I disposat a fer sempre allò que se li demanés: unes fotos d’un accident, cues a la carreteres, acompanyar un periodista que començava o que no tenia cotxe...

Josep Maria Bartomeu va morir ahir amb 78 anys. Feia temps que estava allunyat de l’activitat periodística, i darrerament el seu estat de salut s’havia deteriorat molt. Però les hemeroteques, els arxius i la memòria dels qui vam ser els seus companys conserven detalls d’una trajectòria que va començar a la dècada de 1970 a Los Sitios. Era el moment del «boom» del turisme, les festes i els espectacles a la Costa Brava, i ell en va ser un dels primers cronistes. En el món de la nit, de fet, s’hi trobava molt còmode, i va treballar com a relacions públiques en diferents discoteques, com ara Maquina i Chaplin’s de Girona, Bounty de s’Agaró o Long John de la Bisbal, a més de presentar i animar festes i concursos de tota mena en altres locals de la costa.

Aquell periodista «de la nit» de la Costa Brava -que també havia col·laborat amb El Correo Catalán-, es va anar reconvertint i amb el temps es va dedicar a fer tota mena d’informacions, sobretot de les localitats que sentia més properes, Llagostera (on va viure) i Platja d’Aro. I va ser especialment recordada la seva sèrie al suplement Dominical del diari sobre «Establiments antics» de les comarques gironines.

Josep Callol, director del Diari de Girona, i David Céspedes, cap de la secció de Suplements del diari, van treballar durant molts anys amb Josep Maria Bartomeu i el coneixien bé. En les línies que segueixen, n’ofereixen el seu testimoni.

Josep Callol: «El primer periodista que vaig veure a l’antiga redacció del Diari de Girona a Fornells de la Selva va ser Josep Maria Bartomeu. Era el març de 1993 i estava d’esquena a la porta, a la secció de Comarques, en una petita taula amb un ordinador i un telèfon. Picava amb dos dits, mirant sempre el teclat i aixecant el cap cada cinc segons per comprovar que el que havia escrit es traslladava a la pantalla. Era sempre el primer a empatitzar amb els que acabàvem d’arribar, ajudant-nos en tot el que necessitàvem i més i acompanyant-nos allà on fes falta. Dedicava cada hora del dia (les que podia) i de la nit al Diari. El trobaves sovint a la redacció escrivint, quan no estava perseguint algú o alguna cosa per explicar (a través de les pàgines del diari o al primer que enganxés pels passadissos). Aviat ens van encarregar cobrir alguns temes junts, ell fent les fotos i jo els textos, i sempre acabaves aprenent. Més tard, com a cap de secció, em va tocar controlar el que escrivia, una tasca difícil perquè el personatge era tan singular que no sabies mai per on te la podia colar. Era com el joc del gat i la rata, inevitable amb una persona que havia viscut els anys daurats del turisme a la Costa Brava on s’havia hagut de buscar la vida com fos per aconseguir les millors entrevistes i exclusives de l’època. Hi ha moltes històries seves a l’hemeroteca, algunes bones i d’altres no tant, però sempre amb un estil informal, directe i sense embuts. La seva càmera, sempre penjada al coll, la simpatia i l’amabilitat el van convertir en una persona entranyable, la imatge que sempre em quedarà d’en Josephus».

David Céspedes: «De somriure sorneguer i rialla permanent, entrant a la redacció cada tarda amb alguna anècdota per explicar fos certa o mig certa... Així recordo Josep Maria Bartomeu -en Josephus-, home polifacètic capaç d’escriure tant un text d’una festa major, com una festa o celebració a la costa o fer una fotografia... En Barto -també era conegut així, i amb molts altres noms- servia per a quasi tot i qualsevol dia de la setmana... Una figura indispensable en les redaccions d’anys enrere i que ara ja no existeix i que potser mai hauria d’haver desaparegut. Home capaç de lluir tant un impecable vestit blanc contrastant amb la seva pell morena com una armilla com els vells reporters d’abans. I és que en Barto era precisament això, un reporter dels d’abans, dels que ja no en queden». 

Subscriu-te per seguir llegint