"Si a aquests milionaris se’ls fica al cap un dinosaure, el tindran"

Darrere d’un paleontòleg adult hi ha un nen estrany? 

He, he, no necessàriament. Però sí que hi ha paleontòlegs que de petits ja sentien fascinació pels fòssils. I reconec que jo era un d’aquests.

Recorda com es va enamorar d’aquesta ciència?

De ben petit ja estava obsessionat pels dinosaures, en pot donar fe la meva família. L’escull és el moment que has de saber si la feina t’agradarà igual que l’objecte d’estudi. En el meu cas, de seguida vaig veure que sí, que m’agradava treballar-hi i compartir coneixements amb els col·legues. La paleontologia em va començar a interessar amb el primer congrés i la primera excavació. 

Mirava Los picapiedra?

Per descomptat (riu)! Era impossible no mirar-los, avui els nens tenen tota mena de continguts en plataformes, però llavors només teníem la tele.

Els fòssils no només parlen, és que si els deixes parlar, no callen, en això s'assemblen a mi

Venien ganes de viure en la prehistòria, oi?

No cregui, jo era un nen saberut, que llegia molt, i sempre era conscient que Los Picapiedra eren pura ficció.

M’està dient que no van existir els dinosaures que feien d’excavadora?

Sento ser jo qui li doni la notícia. I és una llàstima, haurien sigut molt útils.

Els fòssils parlen?

No només parlen, és que si els deixes parlar, no callen. En això s’assemblen a mi (riu). Hi ha fòssils que es van descobrir fa dècades i que semblaria que ja estan estudiats, i amb les noves tècniques revelen més informació.

Quina és l’emoció més gran que ha viscut en un jaciment?

Al meu cor sempre hi haurà la primera vegada que vaig desenterrar el fòssil d’un vertebrat, en una excavació a València. Però fa un any vaig estar en una expedició a Níger, i veure un esquelet parcial aflorar enmig del desert, és una experiència molt forta.

M'agradaria viure entre dinosaures, però una estona i prou. Amb la meva tenda i amb mesures de seguretat

Li agradaria viure entre dinosaures? 

Per què no? Però una estona i prou. Amb la meva tenda i amb mesures de seguretat, hi aniria demà mateix. Estem molt acostumats a les comoditats d’avui, i no podríem sobreviure en un ambient natural. No només en l’època dels dinosaures, ara mateix ens deixen enmig de la selva i no sobreviuríem gaire temps.

Als avenços en l’ADN permetran recuperar els grans sauris?

Pot semblar ciència-ficció, però avui la humanitat està tan encegada en què pot fer-ho tot, i hi ha tants milionaris invertint en capritxos, que si se’ls posa al cap tenir un dinosaure, el tindran. Ara bé igual que nosaltres no només som els nostres gens sinó també l’entorn, aquell dinosaure no serà del tot real. Mai tindrem un dinosaure cent per cent.

Segueix la paleodieta, ara de moda?

Com que sóc paleontòleg, per definició, tot el que menjo és paleodieta (riu). Fora bromes, la paleodieta busca la dieta primigènia, abans que existís la ramaderia i l’agricultura. El que passa és que els investigadors encara tracten d’esbrinar com vivia i què menjava aquella gent.

Com que sóc paleontòleg, per definició, tot el que menjo és paleodieta

L’evolució humana és perfecta?

L’evolució és una història de supervivència. Si em permet l’expressió, sovint no és més que potra. Estar al lloc perfecte en el moment perfecte. L’evolució no és un procés de perfeccionament. Hem arribat vius fins avui de pur miracle, simplement emprant les eines que tenim. De perfecció, res, els humans estem molt lluny de la perfecció.

Almenys els humans aconseguim matar cada cop amb més facilitat.

Això sí, els humans som violents des de la prehistòria. Però bé, no ho som més que d’altres primats. Ho hem d’acceptar, però ja que ens creiem tan i especials com a espècie, hauríem de pal·liar-ho.

Com que som una espècie més intel·ligent, matem millor.

Millor o pitjor, segons es miri (riu).

Més ens val deixar pel dia de demà jaciments que parlin bé de nosaltres

Què pensarà de nosaltres el paleontòleg que d’aquí a cent mil anys descobreixi les nostres restes?

Depèn del que descobreixin, perquè cada jaciment és un món. Si troben restes d’un museu, diran que érem una gent que es preocupava per la cultura. Si troben les ruïnes d’un bombardeig, diran que érem uns salvatges. Més ens val deixar pel dia de demà jaciments que parlin bé de nosaltres. 

Subscriu-te per seguir llegint