«1714 no és memòria sinó una història reinterpretada cada any»

Professora i experta en estudis de la memòria, Marta Marín-Dòmine va dirigir durant dos anys el Born Centre de Cultura i Memòria. Amb «Diré que m’ho he inventat» va guanyar el Premi BBVA Sant Joan «per la manera brillant i punyent de tractar les relacions mare-filla»

S’ho ha inventat tot? 

Algunes coses.

M’està parlant del seu llibre o de la seva vida?

La vida me l’he inventat algunes vegades. En el llibre, m’he inventat la primera part.

No és obligatori estimar els pares, si els Deu Manaments ens diuen que els hem d’estimar, és justament perquè no sempre els estimem

És obligatori estimar els pares?

Definitivament, no. La relació amb els pares està molt mitificada, no necessàriament ha de complir amb el que la societat n’espera. No és obligatori estimar-los. Si els Deu Manaments ens diuen que hem d’estimar els pares, és justament perquè no sempre els estimem.

En Freud havia d’afegir la mare, quan deia que cal matar el pare? 

Hem d’aprendre a espolsar-nos el llast dels pares. En Freud també deia que al final d’una anàlisi topem amb una cosa impossible, que és justament el pes que ha tingut la mare sobre nosaltres. Cosa que no vol dir fer-la culpable.

És obligatori estimar els fills?

Els fills s’han de cuidar, protegir i fer tot el que sigui possible perquè visquin. Però no crec que tampoc sigui obligatori estimar-los.

Els fills s’han de cuidar, protegir i fer tot el que sigui possible perquè visquin. Però no crec que tampoc sigui obligatori estimar-los

El feminisme dels vuitanta, que surt al llibre, era igual que l‘actual?

No! Ara les dones parlen del que senten, d’una manera molt més oberta. No només sobre sexualitat, sinó sobre tot el que els agrada o no. El feminisme toca avui coses que no s’havien tocat. Com per exemple, haver d’acceptar relacions que no agraden, des de la feina fins a casa. El feminisme dels vuitanta ho havia abordat, però no havia aconseguit aquesta resposta massiva

«Rabiüdes de ser obligades a oblidar», diu en el seu llibre, no sé si referint-se també a la societat d’avui.

Més que obligats a oblidar, ho estem a acceptar experiències que no ens agraden però que hem d’acceptar per la funció que tenim a la societat.

Les del llibre són dues dones que fugen. 

Quan algú ha de marxar del seu país forçadament, es veu obligat a oblidar. Però rabiüts. La ràbia és molt important.

La ràbia és boníssima. Sap per què? Perquè demana acció. La ràbia és dir: jo visc i jo faig

És bona?

Boníssima. Sap per què? Perquè demana acció. No vull dir que hagi de ser una acció violenta. La ràbia és dir: jo visc i jo faig.

Al llibre hi ha memòria, i vostè s’hi ha dedicat professionalment. Interessa de debò, la memòria, o és postureig?

No ho sé, perquè s’acaba de tancar un centre de memòria a Barcelona.

Que vostè va dirigir.

Això em fa rumiar molt. És interessant que es tanqués de manera tan ràpida, sense debat ni discussió. I que no hagi fet enrenou. Tot plegat em fa pensar que hi ha molts elements a considerar. El que ens hauria d’interessar és la memòria de la humanitat, i això és el que jo volia fer al Born. Ens importa la memòria que no sigui la nostra? Lamentablement, diria que no.

Ens importa la memòria que no sigui la nostra? Lamentablement, diria que no

Aquí només ens interessa 1714? 

I queda una mica lluny, 1714. A més a més, això no és memòria, sinó una història reinterpretada i actualitzada cada any. L’altre sempre és l’enemic, nosaltres sempre som la víctima. Aquesta memòria-mite, sense cap punt de vista crític, s’hauria de repensar.

Ens mirem a nosaltres i prou?

No ens importa gaire la memòria de la humanitat, i quan ens importa és per reforçar el nostre paper de dir «som millors que els altres». Aquesta memòria no m’interessa.

No ens importa gaire la memòria de la humanitat, i quan ens importa és per reforçar el nostre paper de dir «som millors que els altres»

Això passa arreu o els catalans som especials?

Alguns països han fet exercicis d’humilitat, reconeixent el que han fet malament com a societat. És el cas d’Alemanya, tot i que en aquesta humilitat també cal veure-hi uns interessos polítics: la voluntat de mostrar-se com un país democràtic després de la guerra i de l’Holocaust. O el del Canadà, i altres països.

Va acabar farta de tractar amb polítics?

«Oh, yes»! N’he quedat cansada. I hi afegiria, «malauradament», perquè la funció del polític és representar-nos. Perdre la confiança en els polítics, és una falla de la mateixa política que en comptes d’esgotar-nos ens hauria de facilitar la vida, fer possible la vida pública, vaja.

Subscriu-te per seguir llegint